L’èxit de la marató de TV3 i Catalunya Ràdio contra la pobresa, amb el títol «Que ningú es quedi fora de joc», ha ofegat molt ràpidament les dures crítiques que va rebre tan bon punt es va anunciar. En molt bona part, es tractava d’objeccions oportunistes que aprofitaven l’empenta del programa per difondre postulats indignats en contra de l’actual model econòmic i social, al qual s’acusa de ser el culpable de les particulars situacions de pobresa a què ens hem d’encarar. La crítica, en síntesi, era relativament fàcil de fer. Com és que una televisió pública recapta diners per pal·liar amb una mà allò que el govern, amb l’altra, es dedica a retallar? ¿És lícit traslladar a la ciutadania en general la responsabilitat d’allò que té uns culpables concrets? ¿És que tornem als temps d’una caritat assistencialista que perpetua l’exclusió i tranquil·litza consciències fent-nos-en còmplices a tots?
NO TINC CAP INTERÈS a respondre a les crítiques oportunistes. Després de veure que les organitzacions assembleàries, antisistema -o com se n’hagin de dir- de la meva universitat no tenen cap escrúpol a finançar-se amb l’organització anual d’una gran borratxera que atreu, principalment, un parell de desenes de milers d’adolescents, ara no m’escandalitzaré pas per les crítiques que es facin des de l’àmbit anticapitalista a una recapta televisiva per atendre les urgències d’una situació excepcional de pobresa. En canvi, sí que crec que mereixen atenció les reserves expressades de manera honesta. Jo mateix reconec que davant de la primera notícia que en vaig tenir, vaig reaccionar-hi amb una certa prevenció. El perill de convertir la pobresa en espectacle televisiu i radiofònic per a més glòria de la mateixa cadena, ni que aquest no en fos el propòsit, era difícil d’esquivar. I el risc d’adoptar un estil commiseratiu, que humiliés encara més els destinataris de la solidaritat televisiva, pesava de manera clara sobre el projecte.
SÉ QUE ELS RESPONSABLES de la iniciativa van tenir presents tots aquests desafiaments des del primer moment i els van saber resoldre amb molta intel·ligència. Els professionals que hi van col·laborar, tant els que van dirigir-ne els continguts com els que van conduir la marató, es van moure amb molta sensibilitat, sempre lluny de la llàstima, el plany o l’afectació. La gran decisió que va permetre contenir tots els riscos abans esmentats va ser focalitzar l’atenció -i la destinació dels ajuts- cap a les organitzacions de voluntarietat que s’encaren diàriament a les conseqüències de la depressió econòmica actual, però també a la pobresa estructural, que no és pas nova.
ARA BÉ, MÉS ENLLÀ DE LA MARATÓ, les grans qüestions del debat segueixen obertes. En primer lloc, hi ha la pregunta de si seria desitjable -i eficient- que l’Estat cobrís tot l’espai d’assistència directa a la pobresa, i a la resta de camps assistencials. En segon lloc, cal demanar-se si és raonable seguir burxant en el dilema entre el llarg termini i l’atenció immediata. El món hauria de ser més just, sí, però hi ha mals que no poden esperar. En tercer lloc, es tracta de saber quin és el lloc de la solidaritat, que és el terme que emprem per parlar de la caritat -l’amor al proïsme- en una societat laïcitzada. És a dir, es tracta de saber si hi ha espai per a una compassió que no sigui sospitosa de complicitat amb les causes del patiment que vol atendre. I les meves respostes són aquestes. Primer: la naturalesa burocràtica de l’organització de l’Estat fa impossible una atenció de la pobresa que respecti la dignitat de cadascú. Per entendre’ns: Càritas i Creu Roja tenen el rostre humà que mai no tindrà l’Estat. El voluntariat és imprescindible. Segona: una transfusió de sang a un ferit es fa sense preguntar quina responsabilitat ha tingut en l’accident ni quin era l’estat de la carretera. I tercera: la resposta correcta és a la paràbola del Bon Samarità.
Salvador Cardús al diari ARA de 5 de juny del 2012
