Autor: Manel Magrinyà i Ros

Actualment en l’horitzó polític català només hi ha un valor en alça: la independència. M’agrada parlar d’independència més que d’independentisme per una senzilla raó: la independència marca un objectiu polític, assumible des de molts punts de vista; l’independentisme és una ideologia i, com a tal, genera sentit patrimonial i mecanismes d’exclusió: els bons independentistes i els altres. A la independència no hi sobra ningú, perquè és de tots o no serà. En tot cas, avui la independència està moda, és el que toca, és el tema recurrent i ben vist en les converses ciutadanes, senyal inequívoc que ha fet forat, ha adquirit carta de normalitat i pot esdevenir hegemònica. Cap altra bandera ideològica té aquest predicament, entre altres coses perquè la submissió dels partits convencionals als imperatius del diner resta credibilitat als seus discursos en política econòmica, i al govern, autoproclamat amic dels negocis, li és molt útil la bandera sobiranista, atrapat en el pou sense fons d’una política d’austeritat sense premi.

Però les fundades eufòries independentistes no haurien de fer perdre el món de vista. Realitzar la independència vol dir trobar la forma de trencar amb Espanya i pactar una sortida incruenta, que no és poca cosa. Cal molta feina prèvia. A casa: guanyar-se el nucli dur del poder econòmic i financer, gens predisposat a una tasca que li fa més por que goig; tranquil·litzar uns sectors molt tocats de les classes mitjanes que la crisi ha amarat d’ansietat i de por; atreure unes classes populars culturalment molt diverses, que volen reconeixement, i guanyar-se un ampli marge de suport social més enllà de l’àmbit nacionalista, perquè la independència, per definició, és un fet nacional, no patrimonial. A fora: cal trobar les complicitats internacionals que impedeixin que el govern espanyol respongui a lo bestia . La política és projecte, oportunitat i relació de forces. Hi ha projecte, pot haver-hi una finestra d’oportunitat, però si falla l’acumulació de forces, el moment passarà, la moda també i quedarà una gran frustració

ARA Premium de diumenge 26 d’agost de 2012

Tweet

L’epíleg maragallista que ara vivim és un pas més en el procés autodestructiu del PSC. Qui ocuparà l’espai que deixi el partit? Els catalanistes històrics que l’abandonen -o l’abandonaran- semblen incapaços de forjar una alternativa plausible. La decisió la prenen tard i els agafa cansats. S’entén: no era fàcil baixar d’un cavall fins fa poc guanyador, al qual han dedicat els millors anys de la seva vida. Llavors, ¿l’espai l’ocuparà ICV-EUiA? No, està massa connotada cap a l’esquerra alternativa i, per tant, té un sostre electoral obvi. Tampoc està clar que ERC sigui l’opció: tot i els esforços per reubicar-se en la centralitat, arrossega una feixuga història caïnita que li resta punts; té alguna opció, però no li serà fàcil. I el PP? Des de la carta espanyolista, té encara un marge de creixement, però petit, i en cap cas central dins la societat catalana. La conclusió és òbvia: qui ho té millor per ocupar el forat més o menys gran que deixi el PSC és el gran rival de tota la vida, CiU. Amb una condició: fer creïble un discurs social, com per exemple intenta Xavier Trias a Barcelona. Si CiU sap centrar-se, si sap matisar el credo liberal i presentar el tot just estrenat sobiranisme com una qüestió de benestar i justícia social, pot mossegar en aquest electorat central. És una qüestió d’oportunitat, però s’ho han de creure. Això sí, el duríssim context d’ajustos no hi ajuda.

Ignasi Aragay, a l’Ara Digital de 01/06/2012

Tweet

Etern retorn de les mateixes coses. La decisió del jutge del cas Palau d’imposar una fiança de 3,3 milions a Convergència Democràtica de Catalunya per participar «a títol lucratiu», és a dir, per haver tret benefici de l’espoli del Palau, torna a posar sobre la taula la qüestió del finançament dels partits.

Cert, els partits polítics s’han de finançar. Però ho han de fer de manera legal, és a dir, respectant les regles del joc. El finançament il·legal és com el dopatge en l’esport. Falseja la contesa electoral perquè alguns dels competidors trenquen les normes de la carrera i juguen amb avantatge. Evidentment, és pot córrer el risc. A alguns campions els ha sortit bé i no els han enxampat mai; a d’altres els han pescat. I els han desqualificat. S’han quedat sense victòria.

Però el finançament il·legal té un altre problema presumible -i habitual-, que és que qui paga rebi una compensació, generalment en contractes, si el beneficiat governa. Per tant, conté un condicionament ocult de l’acció de govern. La promiscuïtat entre política i diner sempre és contaminant.

El misteri de tot això és que no hi hagi manera que els partits polítics s’avinguin a trobar-hi una solució. D’una banda, hi ha una certa vergonya que els ciutadans vegin el diner que maneguen; de l’altra, l’acord sobre la limitació de despesa només fa que augmentar el finançament il·legal, perquè quan s’acosten les eleccions a alguns el cervell se’ls enterboleix i només miren en una direcció: tot val per guanyar. Però el finançament il·legal ha malbaratat brillants carreres polítiques (la de Kohl, unificador d’Alemanya, és la més emblemàtica) i té costos alts per a la imatge de la política i dels partits. Malgrat això, no es posen d’acord per resoldre el problema. Què hem de sospitar? Que els beneficis són tan grans que els partits, especialment els que tenen opció de govern, pensen que paga la pena córrer el risc, i que habitar la cúpula del poder polític genera inevitablement un sentiment d’impunitat que fa perdre de vista el perill

Josep Ramoneda, Diari Ara Digital de 22/07/2012

Tweet

«Un partit polític ha de ser una agència de selecció de personal qualificat»

Barceloní de 72 anys, és advocat, politòleg i titulat per Esade, catedràtic de polítiques a la UAB i president de l’Institut d’Avaluació Política (Ivàlua). I s’hi afegeix la creació de Ciutadans pel Canvi, tot un precedent.

Té un aire britànic que el fa molt distingit, però la influència francesa resulta evident. El discurs és acurat, de fons i forma, permeable i autocrític. No casa amb el món polític actual. Tot i així, amb nou autors més ha publicat Política para apolíticos. Contra la dimisión de los ciudadanos(Ariel), un argumentari contra els tòpics que desacrediten la política.

La crisi devalua o revalora la política?

Una lectura fàcil trasllada una gran culpa als polítics, però cal anar més al fons. Quan les estructures econòmiques entren en crisi una maniobra de diversió que tenen és desplaçar la culpa cap als polítics. I n’hi ha que dominen l’escenari econòmic.

¿No va ser un error polític, però, abraçar a ulls clucs la globalització?

Sí, és veritat, se’n van veure molt els beneficis. Però n’hi va haver que van alertar dels inconvenients; no tenien ressonància i eren vistos com a excèntrics, quan probablement són els de més intuïció. Fa 40 anys va passar amb la sostenibilitat, el medi ambient i els límits al creixement, i avui això ja està força assumit. La política sempre va a remolc, per això estem com estem.

¿Hi ha arguments per defensar l’estructura dels partits? Jeràrquics, tancats…

Els partits funcionen bé si són una agència de selecció de personal polític qualificat. Seria la justificació. Parlem d’un servei civil temporal per tornar al món privat. La generació de la Transició, per raons òbvies, havia compatibilitzat una professió amb la política clandestina. Això els donava un plus, un pondus [potencial, en llatí] superior. Amb els anys ens hem trobat que La Masia de la política són les joventuts i la jerarquia interna, on compta més la fidelitat que no pas la creativitat.

Sense tant frontisme entre partits i dins mateix, el descrèdit seria més baix?

Aquí hi ha una paradoxa. Molt debat intern fet públic fa pensar en una olla de grills i poca responsabilitat. I una jerarquia monolítica, en un model soviètic i sense llibertat d’expressió. Cal trobar equilibris. Però cal dir que el blanc i negre ve del filtre dels mitjans de comunicació. Sóc un persistent crític del paper tan important dels mitjans en la política. Li reclamen estridència i no matís, exabrupte i no concessió. És un rapte, consentit però rapte.

Vostè, com a conseller, no era gens amant dels passadissos del Parlament.

Gens. Si havia de dir alguna cosa ho feia a tots i per igual, i els passadissos són lloc de filtracions i confidències. Vaig avisar que jo no esmorzaria, dinaria ni soparia amb cap professional dels mitjans. I això que hi tenia amics d’anys. Amb el temps, algú m’ha admès que no estava malament.

Em permetrà la comparació. Li va obrir el camí a Guardiola.

Ah, no hi havia pensat. Davant del meu fill pujarà el meu prestigi [riu].

¿Ciutadans pel Canvi ha ajudat els actuals moviments parapartidistes?

Hi havia una intuïció clara d’en [Pasqual] Maragall que l’esquema tradicional de partit estava superat, i que calia una altra mena de moviment ciutadà, més lleuger. Una sèrie de no polítics ens hi vam apuntar. Crec que no va funcionar, i el problema segueix existint. Ni el vam resoldre ni vam obrir la porta a una solució.

Però un pòsit el van deixar. En l’esfera de l’independentisme han sorgit moviments semblants.

Sí. És que la demanda hi és. La mobilització per la via dels partits està esgotada, i hi ha ciutadans que volen dir-hi la seva. La dificultat més gran de Ciutadans va ser compatibilitzar la via ciutadana i la institucional, vam posar un peu a cada banda…

I es van eixarrancar…

És això. Va ser engrescador i bonic, tothom hi deia la seva, no hi havia els silencis dels partits, pendent tothom que parli qui ha de parlar. Era gratificant. La institucionalització té l’avantatge del finançament, cosa que avui en política no és negligible. Si Ciutadans va subsistir amb autonomia és pels recursos de la participació parlamentària. Però és un esquer, perquè les donacions no s’han resolt. A Ciutadans vam fer-ne un reglament, i no en va arribar cap.

Hi ha algú que sigui apolític?

Una persona marginal o marginada potser sí. Però en un perfil més general molta gent se’n declara però es queixa de la pensió, o del CAP o de l’escola. No són apolítics. Una altra cosa és com canalitzen la queixa. I és la política qui ha de regular els conflictes que produeixen les desigualtats, siguin econòmiques, identitàries, territorials, de gènere… L’equilibri perfecte no existeix, però sense regulació hi ha llei de la selva, i llavors sí que s’ha acabat tot.

 

Diari ARA 20/07/2012

Tweet

Darrere de les expressions més crítiques i més dures contra l’ordre polític i econòmic actual s’hi amaga una d’aquelles paradoxes que enriqueixen tant la vida social i, alhora, en fan tan difícil la comprensió. El cas és que, si s’observen amb atenció, es comprova que les actituds hipercrítiques i els discursos radicals que les acompanyen -antisistema, anticapitalistes, antiglobalitzadors- es fonamenten en una no menys extrema candidesa sobre la naturalesa de la vida social que volen salvar. Per entendre’ns: la mala bava social neix del candor ideològic. Parlo des dels indignats del 15-M fins a la germana Teresa Forcades, passant per l’esquerranisme malhumorat d’ICV. Em refereixo al fet que només si es parteix d’unes expectatives tan elevades com ingènues sobre què dóna de si la condició humana i sobre les hipotètiques possibilitats d’una organització social justa i equilibrada, es pot arribar a tenir una visió tan desconfiada del món en què ens ha tocat viure.

AIXÍ, I SEGUINT EL FIL d’aquesta paradoxa, es pot constatar com els judicis més catastrofistes sobre la realitat social actual deriven de l’optimisme humanista desbordat que ha cultivat un cert progressisme, educat sobre les bases d’una visió rousseauniana de la condició humana. Si «l’home és bo per naturalesa», inevitablement, i a la vista dels fets, hom acaba desenvolupant una visió veritablement tràgica de la vida, com va explicar tan bé Jean Starobinski a Jean-Jacques Rousseau, la transparence et l’obstacle (1957). En canvi, els qui parteixen d’una concepció més pessimista d’aquesta mateixa condició, paradoxalment, són capaços de relacionar-se amb el món que els ha tocat viure amb una actitud esperançada i confien a poder-lo seguir transformant, ni que sigui de manera moderada. Si «l’home és un llop per als altres homes», per dir-ho com Hobbes, déu n’hi do de com ens en sortim!

ENCARA PODEM EXPLORAR més a fons la paradoxa de l’optimista tràgic. Les concepcions candorosament bonistes de la condició humana, en no néixer de cap evidència històrica, s’han de sustentar necessàriament sobre visions dogmàtiques de la vida social que només poden sobreviure en la forma de sistemes de pensament tancats. En aquest sentit, és lògic que la realitat empírica els faci una nosa terrible perquè qüestiona permanentment la solidesa dels seus postulats ideològics. En posaré un cas: s’ha de ser molt desconfiat i estar molt emprenyat amb el món per proposar seriosament l’inici d’una vaga general indefinida per plantar cara a l’actual crisi econòmica i social, com feia fa unes setmanes la germana Teresa Forcades a Singulars . Per proposar una solució que passa per enfonsar-ho tot, s’ha d’estar somàticament convençut que sota de la runa hom hi trobarà un Paradís que ningú no ha vist mai. (Dit de passada: voler-ho enfonsar tot per salvar-ho tot ha estat una de les temptacions més dramàtiques de tots els qui han pretès portar el Cel a la Terra, i no deixar-lo allà dalt de tot…)

AL CONTRARI, LES CONCEPCIONS més pessimistes de la naturalesa humana deriven de la constatació empírica d’una història de febleses que, certament, ha dut grans calamitats, ningú no ho pot negar. Però, i aquesta és la paradoxa, en ser la realitat factual la referència fonamental, hom pot viure amb l’esperança de seguir contribuint al procés de civilització , per dir-ho com Norbert Elias, que ens ha dut fins als nivells de prosperitat material i espiritual on som. És a dir, hom pot seguir treballant amb l’esperança de contribuir a la millora del període -malgrat tot- més compassiu, pacífic, pròsper, savi i sensible de tota la història de la humanitat. Aquest és el dilema: o optimisme tràgic, que acaba en desesperació ètica, o realisme constructiu, que dóna marge, ni que sigui petit, a l’esperança. Jo, certament, m’apunto al segon.

SALVADOR CARDÚS, al diari ARA de 10 de juliol de 2012 

Tweet