Qui faria sentir el gran crit sense veu de la saba?
I com puc, sense flames enceses, parlar-vos del foc?
Parlar-vos dels braços dels arbres, tan vius com els nostres, ferits per mil llengües d’incendi?,
del cos que s’esquinça, collat a la terra que el plora, negrós i ofegat?
Heu calat foc al bosc i la son no us deserta.
Homes moriren, i infants, i ho mireu amb ulls freds entre el plany d’agonia dels arbres.
Bellíssima em sembla la serp escamosa que no espatlla l’herba,
si la comparo amb la nàusea del vostres passos furtius.
Però, a tots els qui aneu amb cor net a l’arbreda, el vent remorós també us parla,
i esment us demana la genteta del bosc: l’esquirol de gran cua i l’esquívol conill,
i el miracle del bru rossinyol, la llavor que vol néixer i l’olor dels timons,
i el florit romaní. Ja comença l’estiu, i la gran por pels boscos.
Penseu-hi, en les hores suaus de tardor, quan els camps altre cop han fruitat:
què hi trobaríem si es tornen arena i desert?
Els boscos els guarden i criden la pluja amorosa amb fullosos dits.
Feliç el qui els salva i ens serva la seva ombra amiga, i lluita la vil escomesa dels seus assassins
Mª Angels Anglada
