Avui m’he llevat pels volts de les 7 com gairebé cada matí. El sol tot just començava a despuntar coronant el tall de les Gavarres que em queda tot just davant la finestra. Malgrat l’esplèndid paisatge amb el que la natura m’ha regalat el ulls, un element diferent al de cada dia embolcallava l’ambient.
D’això fa ja unes quantes hores, però la profunda olor a cremat persisteix i tot ho amara. És el cruel testimoni de la tragèdia que un cop més ha patit el nostre país petit. El foc, element purificador i mític, deïficat per moltes cultures i en especial per a mediterrània, ha sacsejat amb duresa aquest espai privilegiat. Bèsties, plantes i persones han sofert l’atac indiscriminat d’una natura farta de patir, revoltada contra la constant agressió a que la sotmeten les mans humanes.
Les Gavarres ploren avui amb llàgrimes de cendra. Serà un dia molt trist, però em nego a rendir-me a la desesperança. Fer-ho seria acceptar d’antuvi la derrota i deixar de lluitar per la vida.
Rebutjo la violència en quasi totes les seves formes, i les crides a morir per una idea, per respectable que sigui, em semblen com canta Brassens, d’una estupidesa sense límits. La única guerra justificable és contra la mort, exactament com la que duen a terme els nostres bombers contra la mort del bosc. El bosc avui respira tristesa, certament, però mentre hi hagi gent que lluiti per les coses veritablement importants, la nostre espècie mantindrà viva l’esperança en un futur millor.
