No
conec cap altra Festa Major tan participativa ni que sigui viscuda amb
tanta intensitat pel veïnat com la de la Bisbal. En el transcurs dels
quatre dies que dura, gent de tota edat i condició ens hi apleguem
massivament, i la vivim com un esclat de joia col·lectiva.
Precisament
aquest mateix ús massiu que en fa la ciutadania, la converteix en una
gran caixa de ressonància que amplifica qualsevol fet que hi passa, per
insignificant que sigui. I és per això que algun col·lectiu marginal, en
el seu afany per aprofitar l’eufòria col·lectiva per expressar les
seves dèries, pot intentar -i de fet ho fa-, amargar-nos un xic el dolç.
El
dia de la Cercavila un grup de ciutadans ens va oferir un espectacle al
meu parer profundament lamentable i de molt mal gust, tant per les
formes com pel fons. Les al·lusions de caràcter personal adreçades a un
regidor de l’Ajuntament i a un membre del cos de la Policia Local em van
semblar particularment desagradables. A més, la manera com es van
expressar va ofendre i molestar molta gent que participava pacíficament
de la festa.
L’anterior
alcalde Ramon Romaguera ja va ser objectiu prioritari de moltes
bretolades d’aquest estil en període de Festa Major, i aquest any li ha
tocat el torn a Xevi Dilmé. El mètode era el mateix que llavors, i em
sembla per tant força legítim preguntar-se si darrera els quatre
eixelebrats de primera línia no hi ha els mateixos cervells que semblen
haver-lo adoptat com a instrument polític.
En
una comunitat relativament petita on tothom es coneix, la trajectòria de
les persones és de domini públic, i el fet de ser conseqüent és gairebé
una necessitat quan s’exerceix un càrrec públic. Puc entendre per tant
que alguns ciutadans considerin que determinades formes d’actuació no es
corresponen a la trajectòria vital del seus impulsors, i fins i tot
opinin que això pot restar autoritat moral a qui ha de prendre
determinades decisions.
També
es pot o no estar d’acord amb posicionaments del polític de torn davant
de fets com la variant, les zones blaves i l’ordenança de civisme, i
tothom té dret a expressar les seves opinions al respecte, però aquest
mateix dret deixa de tenir vigència en el mateix moment que la crítica
frega la seva vida privada o el dret de la majoria a viure la festa en
pau.
Hi ha
moltes formes d’expressió a l’abast del ciutadà per manifestar el seu
disgust per la actuació d’un personatge públic, sense necessitat de
pertorbar el normal desenvolupament de la Festa Major i oferir un
espectacle que podia ferir la sensibilitat de pares i criatures que
gaudien de la Cercavila.
He
llegit les explicacions que han donat alguns membres de l’anomenat
col·lectiu “anti Dilmé” en aquest mateix mitjà, i francament m’han
semblat encara més deplorables que la seva actuació els dies de la
festa, sobre tot per la perillosa confusió que manifesten entre els
espais públics i els privats on es desenvolupa la vida de les persones,
siguin o no regidors de l’Ajuntament o membres de la policia local.
Ni em
va semblar bé quan el destinatari de les bretolades de Festa Major era
Ramon Romaguera, ni ara que ho és en Dilmé. L’any vinent li pot tocar la
“xina” a Lluís Sais o a qualsevol altre, i opino que en tots els casos
mereixen la mateixa solidaritat.
Per
tant, i malgrat que tampoc cal donar-li als fets comentats més
transcendència de la que en realitat tenen, opino que no han de merèixer
més que un profund rebuig, sigui quina sigui d’ideologia de cadascú, o
la nostra opinió particular sobre una determinada trajectòria política o
vital
