Sinopsi:
Impressions d’un recent viatge a Istambul pocs dies abans de la
inauguració de la Fira de Frankfurt de la que la turca n’és la cultura
convidada rellevant a Catalunya.
Són encara frescos a la meva memòria
els records d’una recent estada a Istambul. No debades fa menys de
quinze dies que encara em passejava pels escenaris de l’obra mestra que
Orhan Pamuk va dedicar a la seva ciutat i que porta el seu nom.
Aquest any Turquia pren el relleu de
Catalunya a la Fira de Frankfurt. Va ser el mateix Pamuk, el nobel
amenaçat i perseguit judicialment, qui va obrir els actes oficials amb
una crida contundent a favor de les llibertats de les que el seu país
encara n’està mancat.
La meva imaginació em porta de bell
nou al Corn d’Or, centre neuràlgic de la vila, considerat el port natural més important
del món i que desemboca al Bòsfor. Aquest estret que comunica la mar
Negra amb la mar de Màrmara, separant la Turquia europea de la asiàtica,
i que està farcit a banda i banda d’esplèndids palaus i bellíssimes
mansions. Per cert que algunes d’elles són de les més cares del món.
La zona del Corn d’Or que hi ha al
voltant de la Gran Mesquita Nova i la de Rüstempaça, menys coneguda però
també força interessant, és islàmica i comercial per excel·lència; el
seu exponent màxim és el Basar de les Espècies. 
Terra de ningú és el pont
de Gàlata, sempre amb olor de sardines i curull a tota hora de pescadors
que practiquen una de les dues grans passions d’aquest poble – l’altra
és el futbol. A unes poques desenes de metres de pujada serem al selecte
barri de Tünel, l’avinguda d’Istiqal, Taksim i la zona occidental, amb
les seves botigues exclusives i caríssimes.
La gent és la gran protagonista
d’aquesta enigmàtica ciutat, a cavall entre dos continents i sempre
presonera de les contradiccions de les seves dos ànimes. Resulta
innegable però, que per damunt de la grandiositat històrica i cultural,
de les les joies de Topkapi, la Mesquita Blava i l’antiga basílica de
Santa Sofia entre d’altres, planen moltes incerteses.
Malgrat l’aparent bonhomia del
personal, i la barreja diari amb els milers de turistes occidentals que
s’hi avoquen cada dia, tan sols cal rascar un xic per detectar que
aquesta societat encara està molt lluny dels paràmetres de llibertat de
la Europa a la que es volen incorporar. Només cal encetar amb qualsevol
estambulí la qüestió armenia o kurda per veure la incomoditat, quan no
la por als ulls de l’interpel·lat.
El nacionalisme es mastega arreu, i
vagis o vagis et perseguiran les banderes amb la mitja lluna, i els
innombrables retrats del que va ser fundador de la nova Turquia,
l’omnipresent Atatürk. De la mateixa manera que qualsevol ciutadà turc,
un te constantment la sensació de trobar-se en una societat vigilada per
milers d’ulls i oïdes de la omnipresent policia secreta, i no només per
la pròpia seguretat com expliquen una i altra vegada els guies
oficials.
Epidèrmicament no es detecta cap
conflicte religiós, i la convivència sembla perfectament estabilitzada.
Quan hi vaig ser-hi era temps de Ramadan, i tot i així es podia prendre
una cervesa o got de vi, i menjar a qualsevol hora del dia sense cap
mena de problema. De tota manera, hi havia quelcom indefinible a
l’ambient que maldava per enfosquir la imatge un punt idíl·lica, molt
pròpia dels turistes que no coneixem la llengua pròpia dels països i
sempre anem amb poc temps pel món.
Amb tot, després d’haver estat a
Istambul tinc la sensació de conèixer molt millor les preocupacions
d’una minoria d’il·lustrats pro occidentals com Orhan Pamuk.
L’exèrcit sembla ser actualment la
única garantia seriosa de que aquest país, musulmà en un 95% de la seva
població, no acabarà adoptant la Sharia. Una possibilitat que també les
dones no islamistes, per exemple, viuen amb autèntic terror. Però
aquesta mateixa institució és també responsable d’un estat d’excepció
permanent a través de la contínua exaltació d’un nacionalisme histèric, i
una repressió com la que ha patit el mateix Pamuk i ha dut a la presó o
la tomba a molts dels seus amics i companys de lluita.
En tot cas allò que nosaltres entenem
per Europa, amb tots els seus defectes, és una altra cosa, i això Orhan
Pamuk i els seus amics ho saben prou. És el drama que arrosseguen
generació rere generació, i al que no se li veu altre possibilitat de
final que la Comunitat Europea s’embeni els ulls i tiri pel dret.
