Records de Pescara

Tarda d’agost

Tornen lentament de les alegres pesqueres

set veles llatines.

Portant onades fresques

de fragàncies marines

Son Blanques , vermelles , grogues i per sobre d’elles

El sol llença el darrer raig ;

Es perllonga en l’aire una cançó salvatge

d’amor i violes .

En el cel de perla les obscures orenetes

Broden vols esbiaixats

No es veu el mar darrera les dunes

Nomes una línea cendrosa.

El riu esta sembrat de reflexos, en filera

Les set veles cansades

Avancen juntament amb la nit

Son grogues, vermelles i blanques

Gabriele d’Anunzio

Tarde de Agosto

Vuelven lentas de las alegres pescas

Siete velas latinas,

Y traen consigo oleadas frescas

de fragancias marinas.

Son blancas, rojas, gualdas y sobre ellas lanza

el sol el último rayo;

Se prolonga en el aire una canción salvaje

De amor y de violas…

Las negras golondrinas en el perlino cielo

Bordan vuelos de sesgo;

Del mar, entre las dunas, solo se ve

Un borde ceniciento.

El río esta sembrado de reflejos; en hilera

Las siete velas cansadas

Avanzan lentamente juntamente con la noche

Son amarillas, rojas i blancas

                                     Gabriele d’Anunzio

Vinyes verdes vora el mar

Vinyes verdes vora el mar:
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes, i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster:
sou més fines que l’userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina
i el fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina …
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor …
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor …

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard …
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

Josep Maria de Sagarra

 

Oficio de poeta

 

Contemplar las palabras
sobre el papel escritas,
medirlas, sopesar
su cuerpo en el conjunto
del poema, y después,
igual que un artesano,
separarse a mirar
cómo la luz emerge
de la sutil textura.

Así es el viejo oficio
del poeta, que comienza
en la idea, en el soplo
sobre el polvo infinito
de la memoria, sobre
la experiencia vivida,
la historia, los deseos,
las pasiones del hombre.

La materia del canto
nos lo ha ofrecido el pueblo
con su voz. Devolvamos
las palabras reunidas
a su auténtico dueño.

 

José Agustín Goytisolo (1928-1999)

 

La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
estrellat de flors, l’estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, el hivern es retira.
Si arribes l’amor, mai mes moriria.

Les flames del foc la nit tornen dia,
Si arribes l’amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan, és una frontissa.
La porta de l’any, tan grinyoladissa.
Comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem al sol amb grans fogates.
Llevem – nos al calçat damunt les brases.
Al cel van de verbena ocells i astres.
I augmenten  les virtuts d’herbes i agües.

Com la terra que gira ai voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.(Bis)

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria

Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Qui es aquest follet? que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, i de l’enganyifa
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adorno els infants i faig que somniïn
Enamoro als grans i faig que s’odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances
Petons i venjances, ensenyo encanteris
A les jovenetes i porta perfums
Dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants. (Bis)

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l’ungla d’un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l’estona potser un comediant
És jove i no ho es, geniüt i immoral.
Astut i que més?
Sóc inmortal

 

Jaume Sisa

 

El príncep

 

L’afalac de les fulles en els arbres.
Però ha mort aquell impuls antic;
m’envellia de sobte.
¿Com podria, quan tot s’esqueixa, sospirar feliç?

Em fa pena la saba que s’enfila pels troncs renovellats,
la prímula que neix,
el vespre que es perfuma i la nit tèbia.
M’espaordeix la vida que m’espera,
la paraula que creix per a morir,
ésser un altre enllà del meu silenci.

Siempre he sentido la nueva primavera
el halago de las hojas en los árboles.

Pero  ha muerto aquel antiguo impulso;
Me envejecía de pronto.¿Como podría,
suspirar feliz, cuando todo se desgarra?

Me da lastima  la sabia que trepa por los troncos renovados,
la prímula que nace  al atardecer,
que se perfuma y la noche tibia.

Me espanta la vida que me espera,
la palabra que crece para morir,
ser otro más allá de mi silencio.

 

Joan Teixidor

 

Un modest homenatge a la gent del Japó en moments difícils

 

Una larva

No conozco el alzarse de la luna,

porque estoy confinado en un
cuarto.

No conozco el alzarse del sol

desde que estoy hundido en una
celda .

Y no conozco el firmamento claro

porque voy transitando cabizbajo.

No recibo noticias .

Confundo las mujeres con las
flores

desde que me hallo ciego .

Y, así, todavía estoy vivo,
todavía

conozco el viento frío y el olor
de la tierra .

Yasao Akeda (autor contemporáneo)

Una rosa

Hay un horizonte que tiembla

en una rosa .

 

Hay una curva de fuego artificial

en una rosa .

 

Hay el zumbido de propulsión a
chorro

en una rosa .

 

Hay un mapa horroroso de sueño

en una rosa.

 

Hay el brazo caído de un traje

en una rosa.

 

Y no hay ninguna rosa

en una rosa.

Ichiro Ando (1907)

 

DÓNA’M LA MÀ

 

Dóna’m
la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens
seguim amant.

Les
barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i
discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb
l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m
la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.

I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol
que lluu

ens
portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:

i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el
joc d’amar.

Dóna’m
la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens
seguim amant.

 

JOAN SALVAT-PAPASSEIT (1894– 1924)

Me gusta la gente

 

“Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace en menos tiempo de lo esperado.

Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar.

Me gusta la gente estricta con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.

Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo, entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales.

Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría.

Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos  y razonables.

Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó.

Me gusta la gente que al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos.

Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente; a éstos los llamo mis amigos.

Me gusta la gente fiel y persistente, que no defallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.

Me gusta la gente que trabaja por resultados.

Con gente como esa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado me doy por bien retribuido.»

Mario Benedetti

 

 

El mar es un olvido…

 

El mar es un olvido,
una canción, un labio;
el mar es un amante,
fiel respuesta al deseo.

Es como un ruiseñor,
y sus aguas son plumas,
impulsos que levantan
a las frías estrellas.

Sus caricias son sueños,
entreabren la muerte,
son lunas accesibles,
son la vida más alta.

Sobre espaldas oscuras
las olas van gozando.

Jorge Guillen (Valladolid1893 – Málaga 1984)

 

A ALGUNS QUE S’ESTRANYEN DE NOSALTRES

Nobles i bells senyors inconscients feliços

multiplicats cofois entre els miralls

d’Aranjuez o Versalles,

per gala coronats de barretina frígia,

 

Oh jacobins beats i gaditans metòdics,

ben satisfets i grassos en esperit,

us conec el rebuf quan ens trobeu

arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure,

en un racó molest del racional jardí geopolític.

 

I què hi farem, si som el poble-nosa,

si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se

a la imatge que en fa el vostre desig?

 

No heu d’esperar que presentem excuses.

 

Jordi Sarsanedas (Barcelona, 1924-2006)