20/06/2012 Setge a la llengua

Dia rere dia el nacionalisme espanyol espanyol torna a estrènyer la soga al coll de la nostra llengua. Primer va ser València, després Ses Illes i ara l’Aragó. Els separadors no saben com fer-ho per provocar l’enfrontament. S’han tret definitivament la careta, i el PP és el seu braç armat.

Cada dia veig més clar que el que busquen és un buc expiatori per distreure el personal de la pèssima gestió econòmica que ens està duent a tots a la ruïna definitiva.

Necessiten un enemic exterior. Ho van provar primer amb Gibraltar, però els britànics son massa forts. Solució? La de sempre, enfrontar els espanyols amb Catalunya.

Fa segles que els hi funciona i ara ho tornen a provar. Bufen mals vents per la gent moderada i això em preocupa, i molt.

 

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/552055-lexemple-blaver-a-larago.html

18/06/2012

Diumenge rodó a casa nostra. Al matí visita breu però molt tonificant als amics presents al “Gat Bornaix”. La mostra es consolida i es fa més popular cada any. Felicitats als organitzadors!

Cap el vespre, excepcional recital de violí barroc i fortepiano al Mundial. Romanticisme alemany (Schubert i Bethoven) de la ma de Alba Roca i Isabel Félix. Una nova diana de Joventuts Musicals de la Bisbal, entitat amb una extraordinària mala salut de ferro.

Després tornada a casa a temps de gaudir de l’exhibició alemanya a l’Eurocopa davant Dinamarca. Es farà realitat el meu desig d’una final entre Alemanya i “La Roja”? Vaja compromís…!

Finalment, res de nou sota el sol a Grècia, França i Egipte. S’ha complert el guió i tot segueix igual. Qui paga, mana. La resta ganes de fer volar coloms i tenir entretingut el personal.

17/06/2012

Apunts electorals del món al bloc d’avui. Lampedusa omnipresent: canviar-ho tot perquè no canvii rés.

França

Tristesa infinita per una oportunitat malaguanyada. Torna la “grandeur” nostàlgica i bufen malts vents pels moderats. Jo haguera votat Bayrout…i també m’haguera estavellat. Guanyarà l’aparell “sociata” i tot seguira igual.

Grècia

I mira que en son de perillosos aquests grecs, tot i que poquets. Ahir van posar l’Eurocopa potes enlaire i avui fan tremolar la totpoderosa Europa econòmica i al mateix euro. Vagi com vagi però, nosaltres seguirem com el títol de la genial novel·la de Màrcaris, “Amb l’aigua fins el coll”

Egipte

Els militars ho tenen tot controlat i la gent de bona fe que va creure en la revolució (la famosa primavera egípcia) no s’ha endut més que garrotades. Hi ha personatges que no han creuat mai els Pirineus (ni física ni mentalment) i es creuen capacitats per donar-nos lliçons de geopolítica. Avís per a navegants: ull amb els visionaris i demagogs professionals!!!

Per si a algú l’interessa, això és el que vaig escriure sobre la situació egípcia el 3 de febrer de l’any passat

http://totbisbal.com/administracio/usuariDetallArticle.php?nIdArticle=585

Parlant de “la roja”…

Començaré per dir que “la roja” no és per mi res més que un equip de futbol. Ni és el que representa el meu país ni el que tinc més a prop del cor. La parafernàlia nacionalista organitzada al seu voltant em rellisca per tant de manera sideral, encara que haig de confessar que tampoc em fa feliç quan aquest mateix paroxisme envolta la selecció o el club que considero que si que son més que un equip o un club.

Dit això, crec que la selecció espanyola realitza actualment el futbol més brillant de totes les que estan representades a l’Eurocopa. El seu estil de joc està calcat del que ha fet del Barça el millor club del món i que tant ens enlluerna quan els Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta i Cesc el desenvolupen, ja sigui vestits de blaugrana o amb la samarreta de la selecció catalana. En conseqüència, no veig cap motiu per avergonyir-me de gaudir de l’espectacle esportiu, simplement perquè avui per avui no em sento representat pels colors que aquests dies defensen els mateixos jugadors.

Tampoc comparteixo el menyspreu que sura de determinats sectors envers els seguidors catalans de “la roja”. Crec que hauríen de ser més respectuosos i sensibles al fet de que milers i potser milions de catalans SI se senten representats per aquesta selecció i mereixen idèntic respecte que el que nosaltres exigim pels que considerem els nostres signes d’identitat, inclosos els esportius. No em sembla necessari doncs ferir sensibilitats de manera gratuïta.

Soc i em sento català, però aquest sentiment identitari no el sento lligat a cap anti-espanyolisme visceral. Soc dels que crec que la construcció d’un estat propi no implica necessàriament bastir-lo contra l’espanyol, excepte per raons de legítima defensa.

Voler aprofundir en el camí de la confrontació sense haver esgotat totes les vies de diàleg ens pot abocar a repetir tristes experiències del passat i a continuar celebrant derrotes com cada 11 de setembre.

Per acabar per allà on he començat, parlant de futbol, m’agradaria recordar que aquest estil de joc que tant lloem està basat en el treball, l’esforç i per damunt de tot la solidaritat de TOTS els membres d’un mateix equip. Transcendir aquestes virtuts més enllà del terreny esportiu també implica unitat, respecte a l’adversari i defugir fonamentalismes.

Tampoc em sembla fonamental l’existència d’un líder carismàtic. Del Bosque no té evidentment el carisma de Guardiola, però se’n surt meravellosament. El secret? Modèstia, sentit comú, saber reconèixer el que altres han fet abans i treure’n profit en lloc de pretendre descobrir permanentment la sopa d’all.

Per cert que sense sortir de l’àmbit futbolístic i des d’un club que tampoc està entre els meus preferits, ha sorgit una notícia tanmateix molt remarcable i digna d’elogi. Per fidelitat als seus principis, l’entrenador de l’Espanyol Mauricio Pochetino ha refusat importants ofertes econòmiques per tal de seguir entrenant el club que li ha donat tot. Un altre exemple de coherència personal procedent d’un món al que sempre s’havia acusat de viure en una bombolla. Curiosament doncs, les úniques bones notícies semblen venir darrerament d’aquest món.

Serà cert que algunes coses comencen a canviar i determinats models podrien ser exportables més enllà de l’estret àmbit del futbol…?

 

16/06/2012

Blanc i negre, excel·lent exposició al terracotta Museu de la Bisbal d’Empordà. Inaugurada ahir, aquesta retrospectiva ens obliga a retornar la mirada al que sens dubte ha de ser el buc insígnia de la Bisbal.

Vaig escoltar paraules il·lusionants per boca de l’alcalde Aparicio, salpebrades això si, amb la corresponent dosis de prudència que el caracteritza. Ens en sortirem aquest cop?

Tant de bo fora així doncs seria imperdonable que després de tants esforços, qualsevulla de les localitats que ens envolten s’endugués finalment el gat a l’aigua. La imatge de la ciutat patiria un trist retrocés.

http://labisbal.cat/documents/botons/boto117.pdf

 

A voltes amb el rescat, l’article “España vigilada”. Paraules sàvies del bon “notari emprenyat”

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120616/54311526756/juan-jose-lopez-burniol.html

15/06/2012

Les alegries de la setmana venen del món del futbol

http://totbisbal.com/articles/detallsarticles.php?nIdArticle=676

Vergonya PePera

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120615/54311343169/francesc-marc-alvaro-lalcalde-de-manacor.html

La lliçó setmanal del mestre Puigverd

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120615/54311342951/antoni-puigverd-apocalipsi-ara.html

La poesia dels divendres

http://manelmagrinya.blog.cat/2012/06/15/es-la-noche-serena/

ES LA NOCHE SERENA

Es la noche serena, y es delgada.
No existe otra señora
más que esta viva calma que aquí reina,
y en ella están las noches y los días
como un buche de agua puesto al fuego
o un terrón en el agua.

Esta noche que digo, silenciosa,
anida entre los mundos, los concierta:
es la esponja que embebe sus vinagres,
y es la cruz abisal donde la vida
se entrega a su raíz y se consuma.

Si es siempre dulce el tuétano en la lágrima,
el llanto de los siglos se hace mieles
el día que comprende el corazón
que la noche es señora, y que es serena.

Vicente Gallego. Mundo dentro del claro (2012).

14/06/2012

Diuen que Eurovegas ve a BCN i em sembla una bona notícia pels aturats d’aquest país, dit sigui amb tot respecte per qui no pensa com jo

http://www.ara.cat/societat/adelson-eurovegas_0_718728201.html

Si hi ha quelcom que funciona a Catalunya avui,és el sector del turisme i el motor està a Barcelona.L’Eurovegas podria ser una bona empenta

Gran Alemanya ahir. I consti que parlo de futbol…també

http://www.lavanguardia.com/economia/20120614/54312282722/alemania-harta-lenta-reaccion-espana.html

Estem tocant fons i tots sabem on són els responsables. Que ho paguin si, però amb això no n’hi ha prou. Ara més que mai cal tenir el cap fred, arremangar-se, i cadascú dins les seves possibilitats empènyer el carro.

http://www.lavanguardia.com/economia/20120614/54312352155/interes-bono-diez-anos-alcanza-7-con-la-prima-disparada.html

Desitjar que els vagi (ens vagi) fatal

El rescat i el ridícul espanyol disfressant-lo tenen danys col·laterals en la confiança europea i en la de tothom, però tenen una conseqüència encara més greu. La distància entre els nostres representants i nosaltres creix tant que acabem desitjant-los el pitjor. Oblidant que el pitjor per a ells serà també el pitjor per a nosaltres, perquè encara que no ens agradi són els nostres governants, i qui els castigui a ells ens castigarà a nosaltres.

Això explica que ahir molts gairebé celebraven que Rajoy i De Guindos fossin criticats a tot el món, o que els mercats no premiessin la injecció de milions a la nostra banca. I sí, torno a dir la nostra banca, perquè ens agradi o no, tinguin més o menys grau de culpa, si a ells els va malament a nosaltres també ens hi anirà. A vegades hi pot haver una triple distància, si és un govern que no sentim nostre, és d’un partit que no és el nostre i a sobre considerem que ho fan molt malament i per tant mereixen no sortir-se’n.

El drama és que som en un precipici i ells lideren l’expedició. Segurament estan perduts, segurament ens porten per un camí equivocat, però no se m’acut res pitjor que acabar desitjant que s’equivoquin i puguem dir que tenien la raó, si tenir la raó és confirmar que ens aboquen al desastre. Per a mi aquest és un dels riscos que vivim aquests dies, acabar tenint ganes que els vagi (que ens vagi, doncs) fatal

Carles Capdevila a l’Ara de 12/06/12

LA FUERZA DE LOS PRINCIPIOS

Son reflexiones a propósito de la presentación del libro “La Fuente del Pueblo, memorias de Cuevas Bajas, 1940-1960”de Manuel Lara Guillén. Aquel día en la Bisbal d’Empordà vivimos una fiesta sensacional. Nunca había visto nuestro Teatro Municipal, El  Mundial, con  tan magnífico aspecto como el que mostró aquel viernes; atestado por un gentío inmenso, transversal y diverso, donde sin excepción de ningún tipo estaban representadas las diferentes sensibilidades que hoy conviven en la Bisbal.

La presentación fue de lujo. Xavier Besalú, gran experto en educación intercultural mostró su vertiente más combativa y didáctica. Antoni Puigverd, empapado por esta sensibilidad poética que nunca lo abandona, nos deleitó con su inmensa capacidad de análisis, enriquecida en esta ocasión con el plus de emotividad del bisbalense ejerciente, que disfruta de las cosas que se hacen bien en su patria chica.

El libro, escrito en castellano, en un lenguaje llano y a la vez riquísimo en matices, es un emotivo canto a los orígenes de un hombre que un día, empujado por la necesidad y las privaciones de la posguerra, tuvo que dejar su tierra para buscarse la vida allá donde hubiera trabajo. Lo historia de un jornalero andaluz, que con la fuerza de su trabajo y la ética del esfuerzo como únicas divisas, no tan sólo sobrevivió dignamente en tierras extrañas, de lengua y talante diferentes, sino que se ganó a pulso la ciudadanía de pleno derecho en las tierras de acogida. Y por supuesto, también en Catalunya.

Un hombre que ha sabido ganarse a pulso y con el sudor de su frente, la estimación de los lugares donde se ha establecido, un privilegio al alcance de pocos, y al que la fuerza de los ideales y la insaciable curiosidad de la autodidacta ha convertido en sabio escritor.

Manel-Manolo Lara se emocionó profundamente en aquel acto del que era el protagonista principal, y nos emocionó a todos los asistentes: no había por menos. En su emotivo parlamento, en el que educadamente por la presencia del alcalde y otros vecinos de Cuevas Bajas, alternó nuestra lengua común con la castellana de sus orígenes, habló del pasado, pero también y en coincidencia con el señor alcalde de Cuevas Bajas, también del presente.

Ambos se refirieron a la terrible dureza de una época fratricida, con sus inevitables secuelas de hambre, miedo y miserias de todo tipo. En sus respectivos parlamentos flotó la imperiosa necesidad de recordar siempre lo historia para que no se repita, ni siquiera en clave de farsa como decía Marx, siguiendo a Hegel.

Manolo habló de explotadores y de explotados, de los terribles excesos cometidos por los “hooligans” de aquellas dos Españas que se resisten a extinguirse. Pero también de perdón y reconciliación.
Los momentos más emotivos fueron sin embargo aquellos en los que con honda recordó a su amigo y compañero Lluís Maruny Curto, coautor del primero de sus libros, y recientemente fallecido.

Todo me hace pensar que el de viernes constituye uno de los momentos álgidos de la existencia de Manuel Lara, vivida y trabajada como pocas. Rodeado de familiares, compañeros de lucha política, amigos y conciudadanos, lo vi como un hombre feliz, con aquella cara de lúcida serenidad que el destino reserva en exclusiva a la buena gente. Confieso que me emocioné, y en un momento del acto evoqué las estrofas de “Te he conocido siempre igual” aquella gran canción de Raimon que me atrevo a adivinar que también está entre sus juglares predilectos.

Testimonios como los que recoge su libro son ya historia, y desde aquí me añado a la petición que se hizo desde la mesa del acto en el sentido que “La fuente del pueblo” sea un texto de lectura obligada en los centros de enseñanza de la Bisbal.

Finalmente y al cerrar el acto Los dos alcaldes presentes en el acto, el de la Bisbal por cierto de raíces cueveñas por parte de madre, hicieron de manera respetuosa, distendida y familiar como lo requería el acto, una excelente escenificación del deseo de hermanamiento de la Bisbal y Cuevas Bajas, dos municipios alejados en el espacio geográfico pero cuya historia moderna no tendría ya sentido el uno sin el otro.

Fue un triunfo personal de Manuel Lara, pero también del conjunto de la sociedad bisbalense, hoy sin duda mucho más rica y plena en todos los sentidos que antes de la llegada de los hombres y las mujeres de Cuevas Bajas.