Començaré per dir que “la roja” no és per mi res més que un equip de futbol. Ni és el que representa el meu país ni el que tinc més a prop del cor. La parafernàlia nacionalista organitzada al seu voltant em rellisca per tant de manera sideral, encara que haig de confessar que tampoc em fa feliç quan aquest mateix paroxisme envolta la selecció o el club que considero que si que son més que un equip o un club.
Dit això, crec que la selecció espanyola realitza actualment el futbol més brillant de totes les que estan representades a l’Eurocopa. El seu estil de joc està calcat del que ha fet del Barça el millor club del món i que tant ens enlluerna quan els Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta i Cesc el desenvolupen, ja sigui vestits de blaugrana o amb la samarreta de la selecció catalana. En conseqüència, no veig cap motiu per avergonyir-me de gaudir de l’espectacle esportiu, simplement perquè avui per avui no em sento representat pels colors que aquests dies defensen els mateixos jugadors.
Tampoc comparteixo el menyspreu que sura de determinats sectors envers els seguidors catalans de “la roja”. Crec que hauríen de ser més respectuosos i sensibles al fet de que milers i potser milions de catalans SI se senten representats per aquesta selecció i mereixen idèntic respecte que el que nosaltres exigim pels que considerem els nostres signes d’identitat, inclosos els esportius. No em sembla necessari doncs ferir sensibilitats de manera gratuïta.
Soc i em sento català, però aquest sentiment identitari no el sento lligat a cap anti-espanyolisme visceral. Soc dels que crec que la construcció d’un estat propi no implica necessàriament bastir-lo contra l’espanyol, excepte per raons de legítima defensa.
Voler aprofundir en el camí de la confrontació sense haver esgotat totes les vies de diàleg ens pot abocar a repetir tristes experiències del passat i a continuar celebrant derrotes com cada 11 de setembre.
Per acabar per allà on he començat, parlant de futbol, m’agradaria recordar que aquest estil de joc que tant lloem està basat en el treball, l’esforç i per damunt de tot la solidaritat de TOTS els membres d’un mateix equip. Transcendir aquestes virtuts més enllà del terreny esportiu també implica unitat, respecte a l’adversari i defugir fonamentalismes.
Tampoc em sembla fonamental l’existència d’un líder carismàtic. Del Bosque no té evidentment el carisma de Guardiola, però se’n surt meravellosament. El secret? Modèstia, sentit comú, saber reconèixer el que altres han fet abans i treure’n profit en lloc de pretendre descobrir permanentment la sopa d’all.
Per cert que sense sortir de l’àmbit futbolístic i des d’un club que tampoc està entre els meus preferits, ha sorgit una notícia tanmateix molt remarcable i digna d’elogi. Per fidelitat als seus principis, l’entrenador de l’Espanyol Mauricio Pochetino ha refusat importants ofertes econòmiques per tal de seguir entrenant el club que li ha donat tot. Un altre exemple de coherència personal procedent d’un món al que sempre s’havia acusat de viure en una bombolla. Curiosament doncs, les úniques bones notícies semblen venir darrerament d’aquest món.
Serà cert que algunes coses comencen a canviar i determinats models podrien ser exportables més enllà de l’estret àmbit del futbol…?
