Hi ha molt moviment a la Bisbal dins l’àmbit jurídic vinculat a la
política, i això gairebé mai acostuma a ser una bona notícia.
La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ha
fallat en contra de l’Ajuntament per una actuació jurídica produïda
durant l’anterior etapa de Ramon Romaguera, ve a enterbolir la imatge de
la seva gestió urbanística, que era un dels vaixells insígnia de
l’anterior alcalde.
A més, la informació de l’afer ha recordat l’existència d’un altre
possible plet contenciós administratiu contra l’Ajuntament, i que en
aquest cas si que obeeix a una actuació de l’actual equip de govern a
propòsit de l’adjudicació de les obres del Terracota Museu.
Per últim, encara cueja la polèmica contractació del nou funcionari
designat gairebé a dit per fer les funcions de secretari interí de
l’Ajuntament.
Es tracta de la coincidència en el temps de situacions diferents i no
equiparables, però amb elements en comú, doncs d’una o altra manera
tenen a veure amb la seguretat jurídica.
Dins l’àmbit de les relacions entre el ciutadà i el seu ajuntament,
aquest té com a primera obligació la de garantir que els drets de tothom
seran salvaguardats amb la màxima imparcialitat i independència.
Es tracta de limitar la discrecionalitat política, a la que cal
oposar sempre la puresa del procediment administratiu, reforçant els
mecanismes de protecció del ciutadà individual contra els excessos del
poder.
A falta d’un anàlisi detallat de la sentència en el cas del polígon
A1 de l’Aigüeta, i a l’espera de més informació pel que fa a les obres
del Terracota Museu, m’estendré una mica en el comentari sobre el nou
secretari interí de l’Ajuntament i la seva contractació.
El Secretari és el principal garant de la puresa del procediment
administratiu, que al capdavall garanteix la igualtat del ciutadà davant
l’administració en primera instància. És un càrrec que comporta
l’exercici de la fe pública i l’assessorament legal preceptiu per tots
els actes de l’Ajuntament, amb la obligació d’advertir-lo en cas de
detectar possibles il·legalitats jurídiques.
Cal recordar que únicament pot exercir de manera permanent com a
secretari, un funcionari de carrera amb habilitació estatal, i que només
el pot anomenar la Generalitat. Quan la plaça d’un funcionari
d’aquestes característiques està vacant, un ajuntament pot sol·licitar
l’habilitació d’un treballador que ja disposi d’una determinada
qualificació, nivell TAG se li diu dins l’argot administratiu, i aquesta
ha de ser atorgada per la Direcció General de l’Administració Local.
A l’Ajuntament no hi havia cap treballador amb aquestes
característiques, i els funcionaris interins de nivell TAG també els pot
nomenar l’alcalde, però no de qualsevol manera. Normalment té que
haver-hi un procediment selectiu i en són principis rectors, com tots
els d’accés a un lloc de treball públic, entre d’altres la publicitat,
transparència, imparcialitat i independència per tal de proveir-los.
Però l’equip de govern de l’Ajuntament de la Bisbal, per decret
d’Alcaldia, va contractar a un funcionari interí sense concurs oposició
ni procediment selectiu de cap mena. A continuació, i també per decret,
proposà a la Generalitat l’habilitació com a Secretari interí d’aquest
mateix funcionari.
Un procediment que des del meu modest punt de vista ha estat
excessivament precipitat i força opac, i que no ha respectat criteris
que com la publicitat, igualtat i mèrit, n’haurien de ser inherents.
La designació ha recaigut a més sobre la persona d’un jurista que ja
havia elaborat informes per compte de l’equip de govern, contractat com a
professional extern, i força immers dins el món de la política
partidista, ja que estem parlant del cap de llista i primer tinent
d’alcalde de l’Ajuntament de l’Escala per Esquerra Republicana .
La qual cosa de cap dels maneres vol dir, ni de lluny, que en
qüestioni la seva capacitat professional, però si la idoneïtat personal i
la independència política al estar fortament vinculat al mateix partit
que governa en minoria a la Bisbal.
La polseguera està doncs més que justificada, també en aquest cas, si
més no per raó de pura estètica política.
Davant de temes com els tres que ens han ocupat, semble lògic
recordar als nostres representants polítics, govern i oposició cadascú
des del lloc que l’hi pertoca, que tenen com a primera obligació la de
vetllar per un respecte absolut a la llei, la independència de criteri i
a les normes del procediment.
Es tracta d’intentar evitar actuacions que acabin per repercutir
negativament en la butxaca del ciutadà, que és qui en definitiva acaba
pagant els plats trencats de la gestió deficient de la cosa pública.
Cal doncs un toc d’atenció a uns i altres per tal que afinin els
controls sense descuidar les formes, i perquè en definitiva, tinguin ben
clar que amb les coses de menjar no s’hi juga.
