Ara fa una mica més d’un any que l’ajuntament de Bisbal ha canviat de
color polític, i és temps per tant de fer-ne els primers balanços, no
solament per part dels partits polítics ans també des dels rengles de la
societat civil.
Hi ha una teoria política que afirma que les eleccions no les
acostuma a guanyar l’oposició, sinó que normalment les perden el
governs.
Ramon Romaguera va perdre l’alcaldia després de tres mandats
consecutius. L’eficàcia demostrada no va ser suficient per mobilitzar la
ciutadania. Potser una certa relaxació de la “micropolítica” -aquella
que més directament perceben els bisbalencs- i la manca d’una
comunicació fluida amb ells, van fer que malgrat que la seva va ser la
llista més votada, no aconseguís tornar a ser alcalde.
Els partits polítics a l’oposició van saber jugar les seves cartes, i
malgrat ser molt diferents entre ells, van ampliar el seu electorat
natural aglutinant sota la bandera del “canvi” a tots els malcontents
amb l’exalcalde.
El primer objectiu, – i l’únic que realment els unia-, era
desnonar-lo de la alcaldia. Aquest era realment el canvi per a tots
ells. Gràcies al pacte CiU i Esquerra, el mateix dia de la constitució
del nou ajuntament ja van assolir la seva fita principal.
Però el problema va sorgir a partir del mateix moment en que van
haver de passar del “no a Romaguera”, a governar. I aquí va començar el
calvari, sobretot pel nou alcalde.
El pacte amb CiU va fer figa ben aviat, en part per errors propis
de’n Lluís Sais que ell mateix ha reconegut amb una sinceritat que
l’honora. Però també CiU va tenir la seva part de responsabilitat, en no
haver contrastat prou un cap de llista posat de pressa i corrents, i
que va tenir que plegar arrel de l’afer.
Un altra problema greu el va representar el fet que l’anterior
alcalde comandava un equip format per professionals força qualificats en
diferents disciplines, i no li afectava en excés que l’ajuntament no
disposés de suficients funcionaris d’alt nivell. Durant els seu mandat,
comptava a més amb la garantia de les sempre reconfortants presències
d’un Secretari, encara que accidental, i una Interventora d’habilitació
nacional, a l’hora d’esmenar possibles errades.
Lluís Sais es va trobat aviat sense Secretari, i no tenia cap jurista
qualificat dins la plantilla municipal, ni regidor del propi grup que
pogués assessorar-lo en aquest camp. Això representava certament un greu
llast per a l’acció de govern, i explica, que no justifica, alguna
relliscada procedimental.
Va trobar l’ajuntament sanejat, però regularitzar salaris i
contractar nous funcionaris costa molts diners, i els grans projectes
també requereixen disposar d’importants recursos financers. Els
ingressos són els que són, i la crisi fa estralls també en el terreny de
la recaptació municipal.
Pretendre justificar errades només per una suposada crítica
destructiva de l’oposició no sembla un argument massa consistent per ell
mateix. Moltes d’aquestes han estat produïdes per la pròpia
inexperiència i la del seu equip, i l’oposició s’ha limitat a posar-les
de relleu, com per altra banda és la seva obligació.
Pretendre resoldre a corre-cuita i d’una tacada, mancances de
dècades, sense conèixer a fons els particulars principis que regeixen
l’administració, va ser un exercici arriscat en extrem. La constatació
de la dura realitat ha caigut doncs com una llosa damunt del nou equip
de govern que necessita que la ciutadania percebi el canvi per tal de
guanyar credibilitat.
En definitiva no es pot dir que el Sr. Sais hagi tingut un camí de
roses, ni gaire sort durant aquesta primera fase del seu mandat, ja que a
més, una inoportuna hernia discal li’n va limitar la disponibilitat
física durant un bon grapat de dies.
De tota manera cal dir que superada aquesta fase de nervis i algun
episodi desgraciat, com l’atac personal i professional a un regidor de
l’oposició, Lluís Sais s’ha mostrat en les seves compareixences
públiques com un polític dialogant, i ha anat centrant el seu discurs
amb força respecte a l’adversari polític, reconeixent errors propis i
alguna de les virtuts del seu antecessor en el càrrec.
Il·lusió i ganes no els hi han mancat al nou
Mentrestant la federació bisbalenca de CiU ha manifestat públicament
els seu desig de tornar a governar, sense especificar amb qui ho vol
fer. És públic i notori que a CiU hi ha dubtes, i alguna iniciativa
mediàtica aparentment sorgida de sectors que tradicionalment li són
propers, sembla haver endegat una enquesta permanent per saber que
opinen els simpatitzants de la federació sobre un futur pacte, i amb qui
volen que es faci.
A la vista d’aquest panorama, i per tal d’acontentar a CiU, Esquerra
no ha dubtar en sacrificar i enviar al llimbs dels justos a l’únic
regidor d’Iniciativa, que també volia governar però no sumava prou ni
amb uns ni amb els altres. Al Sr. Teixidor li ha tocat fer el trist
paper de la núvia abandonada als peus de l’altar.
Així doncs, amb la crisis econòmica que ja colpeja a gairebé tothom i
la futura variant de fons, -sens dubte el tema estrella dels propers
mesos a la Bisbal-, unionistes i convergents s’hauran de mullar aviat en
una decisió que pot condicionar força el seu futur electoral a casa
nostra.
Si escolten els cants de sirena republicans, passaran a compartir la
responsabilitat d’una gestió econòmica i de personal de l’ajuntament, i
un fort endeutament del que fins ara han discrepat, i molt. Si en canvi
agermanen seny i butxaca en detriment del cor, i afavoreixen el retorn
del model de “gestió Romaguera” a l’ajuntament, el terratrèmol polític, i
algun que altra tip de riure, poden ser considerables.
Per tant, vagin per on vagin els trets, tot apunta a que ens espera
una tardor força moguda, amb molts de galls al galliner, i en la que un
cop més, la política tornarà a fer estranys companys de llit. equip de
govern. Convulsions apart, de l’etapa que analitzem jo destacaria la
bona gestió de projectes acabats en la legislatura anterior com el
Mundial, i força desenvolupats com el Terracota Museu. Dels nous, la
millora en la recaptació executiva per sancions, una bona política
informativa, i noves iniciatives que afecten a les àrees de
Desenvolupament Local, l’Oficina de Turisme, i Medi Ambient.
Però el canvi ha estat sobretot de model de gestió. S’ha passat d’una
política pressupostària sorda, callada i molt prudent -massa segons els
seus detractors-, a una gestió radicalment distinta, més d’aparador i
fins i tot agosarada -també segons l’oposició-.
L’alcalde Sais demana temps perquè es pugui visualitzar el canvi,
però els ambiciosos projectes endegats, i els que s’anuncien -Biblioteca
Comarcal, Centre Cívic, Nou Geriàtric-, sonen una mica a música
celestial en el context de la gravíssima crisis econòmica que ja tenim
al damunt i dels problemes casolans que se’n derivaran aviat.
Les gran preguntes són si les finances municipals poden suportar
aquesta pressió, i si hi haurà paciència suficient entre la resta de
partits per deixar-lo arribar al final del mandat per tal de veure si
efectivament s’acompleixen les promeses fetes. Cal recordar que Esquerra
governa en minoria, i en qualsevol moment un canvi d’aliances els pot
desallotjar del govern municipal.
Mentrestant
la federació bisbalenca de CiU ha manifestat públicament els seu desig
de tornar a governar, sense especificar amb qui ho vol fer. És públic i
notori que a CiU hi ha dubtes, i alguna iniciativa mediàtica aparentment
sorgida de sectors que tradicionalment li són propers, sembla haver
endegat una enquesta permanent per saber que opinen els simpatitzants de
la federació sobre un futur pacte, i amb qui volen que es faci.
A la
vista d’aquest panorama, i per tal d’acontentar a CiU, Esquerra no ha
dubtar en sacrificar i enviar al llimbs dels justos a l’únic regidor
d’Iniciativa, que també volia governar però no sumava prou ni amb uns ni
amb els altres, i al que li ha tocat fer el paper de la núvia
abandonada als peus de l’altar.
Així
doncs, amb la crisis econòmica que ja colpeja a gairebé tothom i la
futura variant de fons, -sens dubte el tema estrella dels propers mesos a
la Bisbal-, unionistes i convergents s’hauran de mullar aviat en una
decisió que pot condicionar força el seu futur electoral a casa nostra.
Si
escolten els cants de sirena republicans, passaran a compartir la
responsabilitat d’una gestió econòmica i de personal de l’ajuntament, i
un fort endeutament del que fins ara han discrepat, i molt. Si en canvi
agermanen seny i butxaca en detriment del cor, i afavoreixen el retorn
del model de “gestió Romaguera” a l’ajuntament, el terratrèmol polític, i
algun que altra tip de riure, poden ser considerables.
Per
tant, vagin per on vagin els trets, tot apunta a que ens espera una
tardor força moguda, amb molts de galls al galliner, i en la que sens
dubte la política tornarà, un cop més, a fer estranys companys de llit.
