Escric aquestes ratlles a St. Anton Am Arlberg, un deliciós poblet
situat al bell mig dels Alps austríacs, a 1.300 metres d’alçada.
Constitueix el centre neuràlgic de la vall de l’Alberg, una destinació
turística per excel·lència i un lloc emblemàtic per als amants de
l’esquí alpí, no debades s’hi va fundar la primera escola del món
d’aquesta especialitat esportiva.
Tota la zona és com una mena de babel on s’hi barregen un munt de
llengües i nacionalitats provinents de mig món, però no per això ha
deixat perdre la seva personalitat netament tirolesa. La llengua
alemanya, la més parlada a Europa, adquireix aquí unes tonalitats
inèdites que la enriqueixen i diferencien de la mateixa que es parla a
Frankfurt, Zurich o Viena.
El lloc és una autèntica preciositat, però abans de l’esclat de
l’esquí s’hi passava molta gana. Ara, cada any es visitat per més gent i
no cal dir que el turisme n’és la principal, per no dir la única font
d’ingressos. En conseqüència, any rere any veiem com les construccions
guanyen terreny a la muntanya i hotels, apartaments i llocs d’esbarjo
proliferen com bolets. Tothom viu del turisme d’hivern, però fins
quan…?
Com que aquest cop la nostra estada coincideix amb el pont de la
“Puríssima Constitució”, entre els esquiadors que volen tastar les neus
més primerenques de la temporada, hi ha molts espanyols i algun que
altre català. Fins ara no era gens habitual escoltar parlar pel carrer
qualsevol de les llengües hispàniques, però tampoc ho era veure-hi
xinesos, i aquest any ja vam trobar-ne un grup fent turisme. Són
símptomes evidents de la crescuda de l’afició a l’esquí a tot el món.
Mentre gaudim de la nostra estada, Internet em recorda el greu
problema de sequera que afecta al nostre país. Això em porta a pensar en
la quantitat ingent de recursos hídrics que genera la pràctica d’un
esport que m’és tan volgut com l’esquí. La seva popularització, mal que
em pesi no és certament cap bona notícia pel medi ambient del planeta.
Fins i tot aquí al Tirol, on gairebé sempre hi ha neu, no seria
possible garantir mínimament la temporada sense que totes les nits
d’hivern, els canons fabricaren neu artificial sense parar. El canvi
climàtic obliga a unes despeses extraordinàries d’energia i sobre tot
d’aigua si es volen mantenir les pistes en condicions per l’arribada
cada cop més massiva d’esquiadors.
Si això passa als cims més alts d’Europa, no costa gaire d’imaginar
els recursos que s’han d’esmerçar per tenir obertes les pistes dels
nostres Pirineus. Al Tirol n’hi ha molta d’aigua, però són molts els
nuclis urbans de casa nostra i propers als centres d’esquí, que
pateixen periòdiques restriccions mentre els canons de fabricar neu
artificial assequen els aqüífers.
Malauradament, aquesta és una més de les activitats humanes que fins
ara ens semblaven absolutament normals, i que ara esdevenen clarament
insostenibles. Totes les dades indiquen que estem tocant sostre. Els
habitants del primer món portem decennis gaudint de molts plaers que
més d’hora que tard harem d’abandonar si no volem acabar de carregar-nos
el planeta. A més si aquests es generalitzen a la resta de la
humanitat, i en especial als països emergents com ara Xina o India, el
planeta terra te els dies comptats.
Si no es produeix una catàstrofe que elimini les tres quartes parts
de la població de la terra, la única solució és començar a repartir els
escassos recursos existents. Serem capaços de posar fil a l’agulla,
abans no sigui massa tard? I si encara ho endarrerim més, amb quina
autoritat moral podrem exigir a una part de la humanitat, que fins fa
quatre dies es moria de fam, que renunciïn a uns privilegis dels que
nosaltres portem anys i panys gaudint?
Molt em temo que la supervivència de les futures generacions dependrà
en bona mesura de les respostes a preguntes tan aparentment senzilles
com aquestes.
