La cançó del mar,acaba a la costa
O en el cor d’aquells que se l’escolten
Gibran Khalil Gibran
(Líban 1883- Nova York 1931)
He escrit en el vent
El nom de l’estimada
L’he escrit damunt l’aigua
Sense saber que el vent
No li agrada escoltar,
Sense saber que l’aigua
no recorda els noms …
Nizar Qabbani
(Damasc 1923-Londres1998)
Edgar Morin i Stéphane Hessel, de 91 i 94 anys respectivament, han publicat un opuscle titulat Perquè França retrobi el camí de l’esperança . Companys d’indignació i de resistència i partidaris d’actuar amb urgència, han volgut d’alguna manera estar presents en les eleccions presidencials franceses amb una reflexió provocadora i una llista de quinze propostes de reforma concretes, Roosevelt 2012 , amb la intenció d’ajudar el president electe, sigui quin sigui, a superar la crisi en pocs mesos amb propostes com la creació de dos milions de llocs de treball en cinc anys sense arruïnar ni l’estat ni les empreses, per posar-ne un exemple. Aquestes propostes es poden trobar fàcilment a internet; per tant, aquí no m’allargaré en el seu contingut, perquè, per la manca d’espai, les podria banalitzar, quan justament la intenció dels seus autors és influir en l’acció de govern del nou president però també, de manera més global, fer néixer una societat més democràtica a escala europea.
Fa temps que tant Morin com Hessel adverteixen dels perills d’una democràcia que ha perdut el contacte amb la seva base, és a dir, la ciutadania, i per això lluiten incansablement perquè es produeixi un canvi radical de la política. S’ha demostrat sobradament que les reformes sectorials i a curt termini -l’única cosa que entén la dinàmica electoral- són un pedaç, i que el que cal és un canvi cultural de base. Ens ho diuen persones de l’experiència i la credibilitat de Hessel i Morin, però també ens ho diuen els joves, que són el futur. I no els escoltem, ni als uns ni als altres.
No hi pot haver reforma de la política sense reforma del pensament polític, és a dir, sense un canvi de mentalitat i una reforma bàsica i profunda del pensament, que l’arranqui del seu ancoratge en el passat i que el condueixi a interioritzar els reptes de la societat del segle XXI, que no són ni els de la societat del segle XIX ni els de la societat del segle XX. L’impacte pervers dels mitjans de comunicació, especialment de la ràdio i de la televisió, sobre la política, han fet que confonguem la democràcia amb les enquestes electorals i, pitjor encara, sovint donem més credibilitat als opinadors que als que haurien de ser els nostres representants, els parlamentaris, de la mateixa manera que estem a punt de confondre l’economia amb les estadístiques i l’educació amb el contingut, après o no.
Però no tota la responsabilitat és nostra ni dels mitjans de comunicació, també ho és de la cultura de la queixa que s’ha instaurat entre nosaltres, una cultura que, si no sabem transformar en propostes positives, ens podria portar ràpidament cap a la decadència.
Ha arribat el moment d’escollir quin model de país, quin model de política, quin model d’economia, quin model d’educació volem, i tenim l’oportunitat de deixar aparcada la queixa, segurament raonable però en tot cas molt poc productiva, i emprendre el camí de l’esperança. Ara bé, si volem aconseguir-ho haurem d’estar convençuts que ens cal una nova vitalitat nacional i democràtica, amb noves resistències i noves indignacions. I també necessitarem el convenciment que, més enllà de la vida que ens ofereixen les capsetes que amics i familiars ens regalen per al nostre aniversari per alleugerir la insatisfacció quotidiana -capsetes amb experiències de cent euros, i poca cosa més-, una altra vida és no només possible sinó també apassionant.
Morin i Hessel, amb la vitalitat característica dels que saben que ja no tenen res a perdre, ens volen demostrar que és molt més enriquidor i sobretot eficaç repensar-ho tot que anar sargint i anar passant amb pedaços. Que res no està establert per sempre i que tot es pot reinventar, començant per nosaltres mateixos.
La veritat és que, mirant-ho des d’una perspectiva catalana, per a mi és molt més engrescador seguir aquesta línia de pensament que conrear el lament com a metodologia o, encara pitjor, com a estratègia, per la nostra impossibilitat de poder ser el que voldríem ser, assenyalant, això sí, sempre els altres. Ja hauríem de saber que la força del canvi no resideix en els que ens espolien, en el sentit més ampli de la paraula, perquè això és l’única cosa que han sabut fer al llarg de la història i no oblidem que sortosament ho han anat perdent tot. La força del canvi, ara més que mai, és en nosaltres mateixos, i hauríem d’agrair a Hessel i Morin que ens ho recordin. Només gent com ells, encara que sembli una paradoxa, tenen futur.
Imma Tubella, diari ARA 25/03/2012
Heus ací:
Una oreneta,
la primera,
ha arribat al poble.
I l’home que treballa al camp,
i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l’estretor de les fàbriques
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.
L’oreneta ha volat,
una mica indecisa,
ran mateix de l’aigua del riu,
s’ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s’ha perdut pels carrers en silenci.
I la mestressa que torna de comprar
ho ha dit als vailets de l’escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l’home que empeny un carretó pel carrer,
i l’home ho ha repetit qui sap les vegades
i n’ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.
Heus ací el que diu:
La primavera ha arribat al poble.
Miquel Martí i Pol
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana;
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’ aquesta llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per que vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos? – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre a els teus fills?
Adéu, Espanya!
JOAN MARAGALL
En el món globalitzat que patim, els centres de decisió d’aquelles coses que afecten directament la vida dels ciutadans es situa cada cop més lluny. Tanmateix l’urbanisme és una de les poques eines redistributives que encara resten en mans dels polítics locals per canviar la realitat en benefici dels ciutadans.
El Pla d’Ordenació Urbana Municipal és el principal instrument del que disposen els municipis per tal d’articular urbanísticament el seu territori. Regula l’ús social del sòl, un be escàs que per tant cal administrar amb molta cura, i defineix el model de futur d’una vila en modular-ne el grau de desenvolupament.
L’urbanisme és doncs la disciplina cridada a conjugar la necessitat de creixement de qualsevol comunitat amb la preservació de valors com la sostenibilitat i el paisatge, que determinen el model de ciutat que volem pels propers anys. En darrera instància, la cohesió social d’una comunitat està en bona part en funció de l’encert amb el que es dissenya el territori sobre el que s’assenta.
L’actual POUM de la Bisbal data del 1981, i tothom coincideix en la necessitat de la seva revisió per tal d’actualitzar-lo. A més, l’escenari de recessió econòmica sembla afavorir-ne la discussió serena, sense la càrrega d’una perspectiva de guanys infinits a curt termini que encara no fa quatre dies semblava dibuixar l’economia especulativa del totxo.
Malauradament però, el POUM és una eina mediàtica massa llaminera com perquè la seva tramitació no es converteixi sovint en una important caixa de ressonància de la lluita política, i en aquest cas la Bisbal tampoc sembla que vagi pel camí de convertir-se en una excepció.
Un cop esgotada la treva dels primers cent dies del nou govern de la Bisbal, l’anunci fet per l’Alcalde senyor Òscar Aparicio de que ha començat el debat intern sobre el nou POUM de la Bisbal ha obert la caixa dels trons. El senyor Lluís Sais portaveu del principal grup de l’oposició municipal s’ha afanyat a reiterar els mateixos dubtes i sospites que ja havia expressat fa més o menys tres mesos en el mateix acte en que va haver de deixar l’alcaldia.
Ja llavors va manifestar que el futur POUM podria ser la causa de la moció de censura que l’acabava de foragitar del càrrec. Tres mesos després, i fins i tot abans de conèixer les directrius que l’actual equip de govern vol incorporar a uns treballs endegats sota la seva supervisió en l’anterior mandat, el senyor Sais ha tornat a fer planar ombres de sospita sobre les veritables intencions del nou equip de govern.
Particularment, i malgrat el respecte que em mereix l’opinió del senyor Sais, em sembla un error. És obvi que l’urbanisme també genera activitat immobiliària, i aquesta mou interessos econòmics, d’aquí la importància d’estar amatents a que ningú tingui la temptació de confondre interessos públics amb privats. Però dit això, s’ha d’anar en compte de no incórrer en una mena de cacera de bruixes que no duria enlloc més que a desdibuixar l’autèntic sentit del debat polític que s’ha de produir al voltant de la ciutat que volem.
Estem parlant del pla urbanístic que condicionarà a mig i llarg termini el futur de la Bisbal com a ciutat. El que més interessa al ciutadà és conèixer la visió de cada grup polític sobre els objectius del POUM, els límits al ciment, com entén el respecte al paisatge i quin ha de ser el creixement sostenible del municipi: en definitiva el seu model de ciutat. Rés serà més il·lustratiu que conèixer les recomanacions fetes pels grups polítics a l’equip redactor del POUM i així sabrem sense intermediaris de quin peu calça cadascú.
Aquest ha de ser el veritable centre del debat. La resta, posar la bena abans de la ferida i pur foc d’encenalls.
LA BISBAL TV
15 de mars de 2012
David Carrasco: Proper intent d’ascensió al Cho-Oyu (Himalàia) acompanyat de Josep Sanyols
3 de maig de 2012
Dani Salvà i Irene Pallarols: Viatge per la ruta de la seda
3 de juny de 2012
David Carrasco: Després de l’intent fallit d’ascensió al Cho-Oyu (Himalàia) en companyia de Josep Sanyols
Juliol de 2012
Alcalde de la Bisbal, senyor Òscar Aparicio Padrosa
Juliol de 2012
Manel Lara Guillén: Presentació a Cuevas Bajas del seu llibre «La fuente del pueblo»
Que en els meus anys la joia recomenci
Sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.
O pare de la nit, del mar i del silenci
Jo vull la pau –però no l’oblit .
Marius Torres – Setembre 1942
Perdónenme los tristes, los furiosos,
los huérfanos de amores y de abrazos,
los que miran un beso y, envidiosos,
se devoran los labios a pedazos.
Perdón a los que hierven en pasiones
y espasmos de alquiler; mis camaradas
de abandono y de sed. Son mis traiciones
inocentes también, pobres y honradas.
Perdona, soledad, tanto dejarte,
tanto olvidar tus noches en mi boca;
tan solo ayer te hallaba en cualquier parte
y hoy te he mordido el corazón de roca.
Perdóname dolor, si no te espero,
si voy feliz amando a la que quiero.
José Luis Mejía (Lima, 1969)
Barcelona | Actualitzada el 04/03/2012 00:00
Las vegas. ARA
La possibilitat d’acollir el macrocomplex de casinos batejat com a Eurovegas ha posat Catalunya davant del mirall. Mentre els uns es pregunten si aquest és el model de creixement que volem per sortir de la crisi, d’altres plantegen si ens podem permetre renunciar a un projecte que garanteixi llocs de treball tenint en compte que la taxa d’atur supera el 20%. Després de dues setmanes d’intens debat públic, la falta de consens ha posat de manifest l’absència d’una idea clara de cap on hem de tirar. Casualment, el debat sobre Eurovegas s’ha superposat amb la celebració d’un esdeveniment completament diferent com el Mobile World Congress, la principal trobada mundial de tecnologia mòbil, i això ha polaritzat encara més la discussió.
“Estem lluny de tenir un consens de debò sobre el model de creixement que hem de seguir”, assegura Jordi Galí, director del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI). “El país està molt confús i ens hem d’aclarir una mica”, afegeix Joaquim Triadú, professor d’economia de l’Iese i conseller de Presidència dela Generalitata l’època de Jordi Pujol. “D’una banda, voldríem que a Catalunya vinguessin multinacionals com Apple o Microsoft, però al mateix temps Barcelona és tan restrictiva amb les antenes de telefonia que els directius que han vingut al Mobile World Congress s’han queixat de la falta de cobertura de mòbil”. “Ens ho hem de fer mirar”, conclou.
Contra l’especialització
Si en una cosa coincideixen els experts és a dir que no hi haurà un únic sector que ens tregui de la crisi. De fet, apunten que millor que no sigui així perquè la dependència excessiva d’un sector es pot convertir en un greu problema quan aquest sector perd força, com ha passat amb la construcció. “La hiperespecialització és un risc i el cas més exagerat és el de Detroit”, explica Carlos Losada, exdirector general d’Esade. La ciutat nord-americana, molt dependent de la indústria del motor, viu avui dia una greu depressió.
“Parlar de sectors és una cosa molt antiquada”, assegura Joan Tugores, catedràtic d’economia dela UB.“Hi ha pocs productes que, com el cava, es facin íntegrament a Catalunya: avui dia el normal és que un producte es faci a molts llocs i el que hem d’intentar és fabricar aquí els components de més valor afegit d’aquell producte”. Per tot plegat, considera que “no cal trobar un sol sector que substitueixi la construcció”, antic motor de l’economia.
Malgrat la seva tradició industrial, Catalunya és una economia de serveis. Ho demostren els 2,2 milions de persones que hi treballen (tres de cada quatre treballadors catalans) i el 71% que representa aquest sector en el PIB català (la indústria només suposa el 18% de l’economia catalana). A més, segons recalca Joan Tugores, les exportacions cada vegada estan més orientades als serveis.
Indústria vs. serveis
A tot Espanya el nombre d’empreses exportadores de béns duplica el de les companyies exportadores de serveis. Tot i així, les vendes a l’exterior de serveis creixen a un ritme superior al 7% anual (a diferència del creixement del 3% registrat en les exportacions de béns).
Malgrat aquestes dades, Carlos Losada considera: “La indústria que tenim és magnífica”. Les vendes globals de Catalunya a l’estranger van créixer un 14% durant el 2011 gràcies a la força de l’automoció (que va exportar un 20% més), béns d’equip (+11%) i productes químics (+9%). Gràcies a això, l’exportació s’ha convertit, després del turisme, en el gran pilar de l’economia catalana des que va començar la crisi econòmica.
“Catalunya ha estat tradicionalment una economia molt diversificada i està bé que sigui així: no tot s’ha d’acabar amb Eurovegas o la fàbrica de Seat a Martorell”, afirma Joaquim Triadú. Carlos Losada afegeix: “No hi haurà cap sector bandera ni una solució única per sortir de la crisi: hem de tenir una cartera de diversos sectors, alguns de tradicionals i altres de nous”.
Losada apunta que alguns dels sectors nous que es podrien impulsar són el sanitari/biomèdic o les energies sostenibles. Pel que fa als sectors tradicionals, assenyala que s’hauria d’impulsar un turisme “més cultural” i una automoció “repensada”. A més, Losada defensa que la construcció encara pot ser important per a l’economia si s’orienta cap a la rehabilitació i l’accessibilitat dels edificis. Com a exemple, explica que “el2020 aBarcelona hi haurà un milió de persones de més de 60 anys i això obligarà a adaptar moltes finques”. “La construcció –pronostica– no tornarà a aportar el 20% del PIB, però necessitem que s’estabilitzi en el 5%”.
El paper del Govern
La possibilitat que des del sector públic es pugui fomentar algun sector estratègic amb incentius fiscals sembla impossible ara mateix. No hi ha cap administració que no estigui ofegada per l’obligació de retallar despesa i incrementar els ingressos. Així doncs, què pot fer l’administració?
Segons Joan Tugores el paper del sector públic no és estrictament una qüestió de diners, sinó de col·laboració: “A Catalunya hi ha moltes pimes que cada cop exporten més, però el Govern les pot ajudar a agrupar-se i cooperar entre elles perquè perdin la por del tot i salvin inconvenients com el de no tenir delegació pròpia al país on exporten”.
Jordi Galí es posiciona en contra de subvencionar sectors “si no es té una idea molt clara del benefici que generen”. A més, creu que el Govern s’equivoca apujant els impostos perquè això “no afavoreix que s’estableixin entre nosaltres aquelles empreses que ocupen professionals altament qualificats i que les poques que tenim es vegin temptades a marxar”.
Carlos Losada creu que el Govern sí que hauria d’ajudar determinats sectors però només de manera “tremendament selectiva”. “No s’han de donar diners a aquells sectors que tenen lobis, sinó als que tenen efecte multiplicador”.
Poca formació
Un dels problemes d’alguns aturats catalans és que no tenen prou formació per trobar una feina més qualificada que la que feien anteriorment. Per aquest motiu, Losada opina: “Si hi ha una cosa en la qual no podem estalviar és en les polítiques actives d’ocupació”, que són els cursos de formació per a aturats.
Tugores treu una mica de ferro a la situació i creu que els treballadors amb baixes qualificacions també tenen opcions. “Per anar bé, un país necessita feines innovadores, però també tasques més bàsiques”. En la seva opinió, l’envelliment de la població crearà una oportunitat important de llocs de treball per a la dependència de les persones grans.
Jordi Galí replica que, en qualsevol cas, “el que no s’ha de fer és estimular encara més l’arribada de persones no qualificades, que és el que passarà amb projectes com Eurovegas i, en general, amb la promoció sense límits del turisme”
La hiperespecialització és un risc
Carlos Losada, exdirector general d’ESADE:
“La conjuntura no ens ha d’influir en si volem o no el projecte de l’Eurovegas, ja que es tracta d’una decisió estructural. L’Estació de França de Barcelona es va construir fa cent anys i encara hi és, per tant aquestes coses s’han de fer bé perquè si no les arrossegues molt temps. Jo estic a favor de l’Eurovegas perquè és una extraordinària oportunitat, però només si som capaços de gestionar-ne les possibles conseqüències negatives, com el blanqueig de diners o la prostitució. Si no, no hi estic a favor. De tota manera, no lligaria mai aquest projecte a la marca Barcelona. Per sortir de la crisi, Catalunya ha de tenir una cartera de diversos sectors, alguns de tradicionals i altres de nous. No ens hem de centrar en un de sol perquè la hiperespecialització és un risc. Si se’m permet, diria que hem de tenir una especialització diversificada”.
A molta gent ja li va bé el model actual
Jordi Galí, Director del CREI:
“Amb la informació de què disposo, que és la que ha sortit als mitjans, estic en contra de l’Eurovegas perquè contribuiria a consolidar un model econòmic que no és el que voldria per al meu país. Com a societat, estem lluny de tenir un consens de debò sobre el model de creixement que hem de seguir, tot i que sí que hi ha consens sobre la retòrica que s’ha de fer servir. Si somla Floridad’Europa? Ja som una de les Florides d’Europa. La qüestió és com deixar de ser-ho i convertir-nos en Massachusetts! Però això no és fàcil i, a més, a molta gent ja li va bé el model actual. No hi ha una resposta fàcil per als aturats que tenen poca formació, però el que no hauríem de fer és estimular encara més l’arribada de persones no qualificades, que és el que passarà amb projectes com l’Eurovegas i, en general, amb la promoció sense límits del turisme”.
Parlar de sectors és antiquat
Joan Tugores, Catedràtic dela UB:
“No vull perdre el temps amb el parany de l’Eurovegas, que és un projecte en què s’utilitza Catalunya perquè Madrid abarateixi el preu. Sigui com sigui, no cal trobar un sol sector per substituir la construcció i sortir de la crisi. És més, parlar de sectors és antiquat. El cava es fa tot a Catalunya, però ara el més normal és que un producte es faci a molts llocs i el que hem d’intentar és fabricar aquí els components de més valor afegit d’aquell producte. De tota manera, els serveis són un 70% de l’economia catalana i mundial i el que hauríem de potenciar són els serveis professionals, com l’enginyeria, el disseny i l’ensenyament. Les exportacions de serveis estan creixent el doble que les exportacions industrials. En el millor dels casos seremla Floridad’Europa. Ens diuen que hem de ser Califòrnia o Massachusetts, però a la pràctica no es fa”
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.
Me daría a quien me quisiera
como si ni cuenta me diera
de esta entrega: como lo haría
un yo de mí que me ignorara.
Yo me daría a quien se diera
a cambio de mí para siempre:
que nada mío me quedara
en el yo que yo recibiera. /
Yo me daría por un beso,
por uno solo, que besara
y que lo besado borrara.
Me daría a quien me quisiera
como si ni cuenta me diera:
cual caridad que se me hiciera.
Josep Palau i Fabre ( Barcelona 1917-2008)
