Categoria: Articles que recomano

És propi dels temps de canvis accelerats que la confusió regni arreu. Confusions inevitables derivades del canvi de coordenades que fins ara ens havien orientat, però sobretot confusions provocades volgudament pels qui es pensen que negant la realitat s’estalviaran la mudança. Temps, també, de grans esperances -i d’algunes eufòries excessives-, i alhora d’una allau d’intimidacions miserables, com Aznar amb allò «d’atendre’s a les conseqüències», o de xantatges emocionals tragicòmics, com Bono, que, diu, preferiria morir abans de veure una Espanya trencada.

CAL FER-SE’N EL CÀRREC: Catalunya es pot pensar sobirana sense gaires dificultats, mentre Espanya se sent amputada i fracassada en el seu històric projecte assimilador. L’emancipació de Catalunya és un desaire a la vella Espanya possessiva. La independència, sí, fragmenta Espanya, no pas la societat catalana. Catalunya no es tanca, sinó que s’obre al món global. En canvi, Espanya es contrau en temps de mundialització, i se’n ressentirà. És Espanya, per tant, qui ha de fer el dol per la pèrdua de Catalunya, i no li serà gens fàcil. El dol sempre comença negant la realitat, revoltant-s’hi, per després passar a experimentar la buidor, i només acaba quan s’accepta positivament la nova situació. Seria poc intel·ligent i gens misericordiós no ser sensibles al patiment espanyol.

PERÒ LES CONFUSIONS que més cal evitar són les de dins. Ni les amenaces agressives ni els xantatges melancòlics no són res al costat de l’ansietat que viurem molts catalans davant les noves responsabilitats associades als grans desafiaments que s’acosten. Què són, si no mostres de vertigen, la major part de condicions que posem a la independència per, inconscientment, sabotejar-la? Què és, si no un intent de desestabilitzar el sobiranisme, acusar-lo de creure’s que en un aclucar d’ulls tot serà possible, quan és qui millor sap si n’ha estat de llarg i costerut el camí fins a arribar on som? I, de veritat, ¿algú creu que la societat civil compromesa amb la independència no pensa i treballa amb rigor en els desafiaments internacionals, els costos econòmics, els reptes jurídics i, fins i tot, els trasbalsos emocionals de l’empresa?

APRENDRE A PENSAR des de la independència no és gens fàcil. És cert, com diu el president Artur Mas, que cal disposar d’estructures d’estat. Però la principal estructura d’estat que es necessita és la mental. Tant és així que fins i tot disposant de totes les altres és la manca d’aquesta darrera la que podria fer fracassar tot el procés a l’últim minut, com ja els va passar al Quebec. Les amenaces que arriben només fan por si no es disposa d’una estructura mental d’estat propi. Per això cal aprendre a girar l’argument de l’amenaça cap a qui la fa. ¿Que és temps d’unitat a Europa i no de fragmentacions? ¿Doncs com és que Espanya no renuncia a la seva independència i es resisteix a acceptar el rescat que fa mesos que se li ofereix i necessita? ¿Que no és temps de posar fronteres i duanes amb Castelló, la Franja i les Balears, o que no es pot sobreviure fora d’Europa? ¿Doncs qui és que ens les imposaria, aquestes fronteres, o que diu que ens deixaria fora de l’euro? Sí: és aquest mateix estat que en un món dit sense fronteres impedeix, dins de l’Espanya encara autonòmica, que el senyal de TV3 arribi al País Valencià!

ÉS HORA DE COMBATRE activament el pensament autonòmic, que és l’estructura mental des de la qual hem estat dominats els darrers trenta anys. De la mateixa manera que vam combatre el franquisme sociològic , ara toca fer net de net de l’autonomisme mental que posa sorra als delicats engranatges de la sobirania real que estem a punt de construir.

 

SALVADOR CARDÚS al diari Ara de 25/09/2012

 

Tweet

L’execució del pressupost de l’Estat va malament tant pel que fa als ingressos com a la despesa. Hi ha molt poca confiança que es puguin complir els objectius de dèficit. La sortida de capitals és un riu que no baixa de cabal i la fuga de dipòsits continua. Els pronòstics de caiguda del PIB auguren una realitat de l’economia pitjor que la que diu el govern. Amb el consum interior deprimit, sense crèdit i sense inversió pública, l’exportació queda com a única via de salvació. Amb aquest panorama Rajoy segueix dubtant sobre si demana o no el rescat, entre altres coses perquè Angela Merkel, especialista a portar els pecadors al límit del precipici perquè vegin l’infern que mereixen, no li posa cap pressa. I li cau una allau de veus que exigeixen que deixi de fugir d’estudi.

Banquers, empresaris, polítics, governs estrangers, economistes, mitjans de comunicació: tots, potser amb l’excepció de Rubalcaba, inciten Rajoy a fer el pas. I li recorden que ja acumula nou mesos de retard i que si ho hagués plantejat al gener estaríem d’una altra manera. Tanmateix, hi ha una pregunta que incomoda els partidaris de demanar els diners ja: ¿el rescat millorarà l’economia real, la vida quotidiana dels ciutadans? Quan es formula aquesta qüestió tothom comença a mirar el sostre. L’única resposta que s’acaba sentint és: «Sense el rescat encara serà pitjor».

Explica Antón Costas que un estudiant li va dir: «La cohesió social es trenca quan no hi ha ni un bri d’esperança». Quan les coses es fan perquè «és el que s’ha de fer», perquè «no hi ha altra opció», perquè «no fer-ho seria pitjor», és impossible acreditar qualsevol il·lusió. Les polítiques d’austeritat no només estan arruïnant la societat sinó també la pròpia política. I després se sorprenen que tingui èxit un moviment social -la independència- que té la virtut de parlar de futur i d’apuntar cap a algun lloc, per imprecís que sigui. Sense l’ànim, la política és un cos inert. És això el que es busca? ¿Substituir-la per la simple administració de les coses? Per ara els resultats són fatals.

Josep Ramoneda a l’ARA de 23/09/2012

Tweet

1. CONVERSOS. En la ressaca de la manifestació de l’Onze de Setembre he llegit bastants cops la paraula conversos com a manera d’expressar el salt quantitatiu de l’independentisme històric a l’independentisme de masses. És evident que l’expansió del fenomen és recent i que aplega molta gent que no havia pensat mai en la independència de Catalunya com a hipòtesi plausible. Però la paraula conversosm’inquieta perquè dóna a la independència una dimensió de creença que em sembla equivocada i perillosa. Les persones no es converteixen a una idea: a les idees s’hi arriba per consideració racional. Es converteixen a una fe. I la fe sempre és un sistema de demarcació: ortodoxos i heterodoxos, fidels i infidels, sants i pecadors. La independència no ha de demarcar, ha d’integrar. No pot ser propietat de ningú, perquè els països són de tots, per molt que als nacionalismes els costi entendre-ho. La independència no pot ser mai una creença perquè és una realitat tangible: un estat. Una potència convertida en acte: una forma política i institucional. Precisament, el gran salt té molt a veure amb l’assumpció per part de molta gent que pot voler la independència sense necessitat de fer seva la fe que emana de la nació i el seu caràcter inefable. Si en fem una fe, comencem malament. Oblidem el principi democràtic bàsic, el principi d’increença, que diu així: «Tota creença compartida és un judici que no jutja, una veritat que no es posa en dubte, una proposta que no s’examina. Pensar és acceptar que els prejudicis no poden ser compartits en tant que prejudicis».

2. EMPRESARIS. L’atenció s’ha desplaçat cap als empresaris. En els estrats més alts del poder empresarial i financer del país hi ha preocupació i incomoditat per l’evolució dels esdeveniments des de la manifestació de la Diada i, sobretot, pel fet que el president Artur Mas entomés el rol de Moisès de la transició nacional. Hi ha nervis: el diner només és valent amb més diner a la vista i s’espanta de seguida quan veu turbulències. Però tinc la sensació que també hi ha una certa utilització de la por dels empresaris per frenar l’eufòria i justificar el canvi de ritme. Al govern de CiU li va bé tenir coartada per a la pausa, per guanyar temps, rebaixar tensió i no quedar-se sense els diners que necessita per pagar a final de mes. I des d’Espanya, utilitzar com parapet els empresaris catalans és molt útil per parar la primera embranzida. No oblidem que vivim en societats en què el temor de Déu ha estat substituït pel temor del diner. La independència no és bufar i fer ampolles.

3.ESPERANZA. Se’n va la presidenta Aguirre. El paisatge de la política espanyola serà més avorrit. La dreta sense complexos s’ha quedat sense la seva estrella. Des que Aznar va optar per guanyar diners, Aguirre havia quedat com l’únic referent d’això que en diuen la dreta liberal espanyola. De fet és una contradicció dels termes, perquè a Espanya (com a Catalunya) la tradició liberal és gairebé inexistent. Però aquí anomenen liberal el model Bush fill, que combinava el liberalisme econòmic amb posicions extremadament reaccionàries en política i moral. Tanmateix, d’Aguirre cal aprendre’n una cosa: en política, la lluita ideològica és fonamental. Ella no se’n va distreure ni un sol dia. Una lliçó que l’esquerra sembla haver oblidat.

JOSEP RAMONEDA al diari ARA el 19/09/2012

 

Tweet

L’experiència de la llibertat mai no ha estat fàcil. Del llibre de l’Èxode a l’Antic Testament fins al d’Erich Fromm “La por a la llibertat”-amb l’experiència del totalitarisme europeu al cap-, la reflexió sobre les dificultats per abandonar la condició d’esclau és una constant de l’estudi de la condició humana. I a la nostra escala, aquesta és també una de les qüestions que ens han d’ocupar just ara que som a les portes del procés definitiu d’emancipació política. Per tant, la pregunta sobre què en farem de la llibertat política, sobre quina mena de futur esperem del fet de ser un estat independent, no es pot destriar de la mateixa reclamació del dret de ser-ne, de lliures.

COM ESCRIVIA Erich Fromm al llibre esmentat: «El dret d’expressar els nostres pensaments només té sentit si som capaços de tenir pensaments propis. L’alliberament de les autoritats externes només és un guany definitiu si les condicions psicològiques internes ens permeten establir la nostra individualitat». I vet aquí la qüestió: què en volem fer, de la independència? En sabrem ser, d’independents? Dit d’una altra manera: ¿tenim prou clar que si aconseguim el dret a decidir, llavors tindrem el deure inexcusable de prendre decisions? ¿I seran bones decisions? Però, ens sabrem equivocar, també?

PREGUNTES QUE TENEN SENTIT perquè tan absurd com no saber què fer-ne de la llibertat política de ser un nou estat d’Europa, ho seria exigir de la independència el que ni els països amb més tradició democràtica han aconseguit mai del tot. La condició de poble lliure ens donarà l’oportunitat de dibuixar un futur propi, sense poder recórrer a les antigues excuses -certes o falses- sobre els condicionaments externs, que llavors ja seran els propis de qualsevol país lliure en un món interdependent. Però, com és propi de qualsevol poble lliure, sapiguem que també cometrem errors, no gaire diferents dels de la resta de pobles. La llibertat et fa responsable, però no invulnerable.

ÉS PER AIXÒ QUE el primer objectiu de tots, en un procés d’independència, hauria de ser proposar la forma més avançada i innovadora possible de democràcia, a l’altura de les circumstàncies d’una societat avançada del segle XXI. I és aquesta forma de presa de decisions radicalment democràtica la que ja ens permetrà determinar els futurs concrets que, en cada terreny, decidirem els catalans. Perquè si bé és cert que ja sabem que d’una Catalunya lliure en volem fer un país socialment just i econòmicament pròsper -per dir-ho a la manera clàssica-, les formes d’expressió d’aquesta justícia i prosperitat tan anhelades hauran de ser decidides democràticament, i ningú no les pot pressuposar ni les pot voler imposar abans d’aquest acte de lliure expressió.

CERTAMENT, HEM D’ASPIRAR a ser capaços de convertir la identitat nacional no pas en la recuperació nostàlgica de passats superats sinó en el projecte de futur en què la gran majoria de catalans, nous i antics, se sentin cridats a participar. Hem d’aconseguir que l’adhesió a aquest projecte de llibertat nacional no obligui ningú a esqueixaments emocionals amb els seus vincles originals -ni territorials, ni ideològics-, perquè per poc que les dificultats fossin grans, l’enyor de les antigues dependències faria fracassar tot el procés. Alliberats dels condicionaments en què ara ens solem excusar -i del temps que ens fan perdre-, a fe de Déu que haurem de demostrar que sí que teníem idees pròpies sobre com convertir l’educació i la cultura en el centre del nostre projecte de país, i que és cert que la prosperitat econòmica la volíem al servei de la justícia social.

FROMM CONSIDERAVA que la independència individual -pròpia de la condició moderna- havia fet éssers aïllats, angoixats i impotents, temptats per noves dependències i submissions. Cert: només un bon projecte de futur ens pot estalviar de caure en aquests gravíssims perills.

Salvador Cardús al diari ARA l’11 de setembre de 2012

Tweet

Actualment en l’horitzó polític català només hi ha un valor en alça: la independència. M’agrada parlar d’independència més que d’independentisme per una senzilla raó: la independència marca un objectiu polític, assumible des de molts punts de vista; l’independentisme és una ideologia i, com a tal, genera sentit patrimonial i mecanismes d’exclusió: els bons independentistes i els altres. A la independència no hi sobra ningú, perquè és de tots o no serà. En tot cas, avui la independència està moda, és el que toca, és el tema recurrent i ben vist en les converses ciutadanes, senyal inequívoc que ha fet forat, ha adquirit carta de normalitat i pot esdevenir hegemònica. Cap altra bandera ideològica té aquest predicament, entre altres coses perquè la submissió dels partits convencionals als imperatius del diner resta credibilitat als seus discursos en política econòmica, i al govern, autoproclamat amic dels negocis, li és molt útil la bandera sobiranista, atrapat en el pou sense fons d’una política d’austeritat sense premi.

Però les fundades eufòries independentistes no haurien de fer perdre el món de vista. Realitzar la independència vol dir trobar la forma de trencar amb Espanya i pactar una sortida incruenta, que no és poca cosa. Cal molta feina prèvia. A casa: guanyar-se el nucli dur del poder econòmic i financer, gens predisposat a una tasca que li fa més por que goig; tranquil·litzar uns sectors molt tocats de les classes mitjanes que la crisi ha amarat d’ansietat i de por; atreure unes classes populars culturalment molt diverses, que volen reconeixement, i guanyar-se un ampli marge de suport social més enllà de l’àmbit nacionalista, perquè la independència, per definició, és un fet nacional, no patrimonial. A fora: cal trobar les complicitats internacionals que impedeixin que el govern espanyol respongui a lo bestia . La política és projecte, oportunitat i relació de forces. Hi ha projecte, pot haver-hi una finestra d’oportunitat, però si falla l’acumulació de forces, el moment passarà, la moda també i quedarà una gran frustració

ARA Premium de diumenge 26 d’agost de 2012

Tweet

L’epíleg maragallista que ara vivim és un pas més en el procés autodestructiu del PSC. Qui ocuparà l’espai que deixi el partit? Els catalanistes històrics que l’abandonen -o l’abandonaran- semblen incapaços de forjar una alternativa plausible. La decisió la prenen tard i els agafa cansats. S’entén: no era fàcil baixar d’un cavall fins fa poc guanyador, al qual han dedicat els millors anys de la seva vida. Llavors, ¿l’espai l’ocuparà ICV-EUiA? No, està massa connotada cap a l’esquerra alternativa i, per tant, té un sostre electoral obvi. Tampoc està clar que ERC sigui l’opció: tot i els esforços per reubicar-se en la centralitat, arrossega una feixuga història caïnita que li resta punts; té alguna opció, però no li serà fàcil. I el PP? Des de la carta espanyolista, té encara un marge de creixement, però petit, i en cap cas central dins la societat catalana. La conclusió és òbvia: qui ho té millor per ocupar el forat més o menys gran que deixi el PSC és el gran rival de tota la vida, CiU. Amb una condició: fer creïble un discurs social, com per exemple intenta Xavier Trias a Barcelona. Si CiU sap centrar-se, si sap matisar el credo liberal i presentar el tot just estrenat sobiranisme com una qüestió de benestar i justícia social, pot mossegar en aquest electorat central. És una qüestió d’oportunitat, però s’ho han de creure. Això sí, el duríssim context d’ajustos no hi ajuda.

Ignasi Aragay, a l’Ara Digital de 01/06/2012

Tweet

Etern retorn de les mateixes coses. La decisió del jutge del cas Palau d’imposar una fiança de 3,3 milions a Convergència Democràtica de Catalunya per participar «a títol lucratiu», és a dir, per haver tret benefici de l’espoli del Palau, torna a posar sobre la taula la qüestió del finançament dels partits.

Cert, els partits polítics s’han de finançar. Però ho han de fer de manera legal, és a dir, respectant les regles del joc. El finançament il·legal és com el dopatge en l’esport. Falseja la contesa electoral perquè alguns dels competidors trenquen les normes de la carrera i juguen amb avantatge. Evidentment, és pot córrer el risc. A alguns campions els ha sortit bé i no els han enxampat mai; a d’altres els han pescat. I els han desqualificat. S’han quedat sense victòria.

Però el finançament il·legal té un altre problema presumible -i habitual-, que és que qui paga rebi una compensació, generalment en contractes, si el beneficiat governa. Per tant, conté un condicionament ocult de l’acció de govern. La promiscuïtat entre política i diner sempre és contaminant.

El misteri de tot això és que no hi hagi manera que els partits polítics s’avinguin a trobar-hi una solució. D’una banda, hi ha una certa vergonya que els ciutadans vegin el diner que maneguen; de l’altra, l’acord sobre la limitació de despesa només fa que augmentar el finançament il·legal, perquè quan s’acosten les eleccions a alguns el cervell se’ls enterboleix i només miren en una direcció: tot val per guanyar. Però el finançament il·legal ha malbaratat brillants carreres polítiques (la de Kohl, unificador d’Alemanya, és la més emblemàtica) i té costos alts per a la imatge de la política i dels partits. Malgrat això, no es posen d’acord per resoldre el problema. Què hem de sospitar? Que els beneficis són tan grans que els partits, especialment els que tenen opció de govern, pensen que paga la pena córrer el risc, i que habitar la cúpula del poder polític genera inevitablement un sentiment d’impunitat que fa perdre de vista el perill

Josep Ramoneda, Diari Ara Digital de 22/07/2012

Tweet

«Un partit polític ha de ser una agència de selecció de personal qualificat»

Barceloní de 72 anys, és advocat, politòleg i titulat per Esade, catedràtic de polítiques a la UAB i president de l’Institut d’Avaluació Política (Ivàlua). I s’hi afegeix la creació de Ciutadans pel Canvi, tot un precedent.

Té un aire britànic que el fa molt distingit, però la influència francesa resulta evident. El discurs és acurat, de fons i forma, permeable i autocrític. No casa amb el món polític actual. Tot i així, amb nou autors més ha publicat Política para apolíticos. Contra la dimisión de los ciudadanos(Ariel), un argumentari contra els tòpics que desacrediten la política.

La crisi devalua o revalora la política?

Una lectura fàcil trasllada una gran culpa als polítics, però cal anar més al fons. Quan les estructures econòmiques entren en crisi una maniobra de diversió que tenen és desplaçar la culpa cap als polítics. I n’hi ha que dominen l’escenari econòmic.

¿No va ser un error polític, però, abraçar a ulls clucs la globalització?

Sí, és veritat, se’n van veure molt els beneficis. Però n’hi va haver que van alertar dels inconvenients; no tenien ressonància i eren vistos com a excèntrics, quan probablement són els de més intuïció. Fa 40 anys va passar amb la sostenibilitat, el medi ambient i els límits al creixement, i avui això ja està força assumit. La política sempre va a remolc, per això estem com estem.

¿Hi ha arguments per defensar l’estructura dels partits? Jeràrquics, tancats…

Els partits funcionen bé si són una agència de selecció de personal polític qualificat. Seria la justificació. Parlem d’un servei civil temporal per tornar al món privat. La generació de la Transició, per raons òbvies, havia compatibilitzat una professió amb la política clandestina. Això els donava un plus, un pondus [potencial, en llatí] superior. Amb els anys ens hem trobat que La Masia de la política són les joventuts i la jerarquia interna, on compta més la fidelitat que no pas la creativitat.

Sense tant frontisme entre partits i dins mateix, el descrèdit seria més baix?

Aquí hi ha una paradoxa. Molt debat intern fet públic fa pensar en una olla de grills i poca responsabilitat. I una jerarquia monolítica, en un model soviètic i sense llibertat d’expressió. Cal trobar equilibris. Però cal dir que el blanc i negre ve del filtre dels mitjans de comunicació. Sóc un persistent crític del paper tan important dels mitjans en la política. Li reclamen estridència i no matís, exabrupte i no concessió. És un rapte, consentit però rapte.

Vostè, com a conseller, no era gens amant dels passadissos del Parlament.

Gens. Si havia de dir alguna cosa ho feia a tots i per igual, i els passadissos són lloc de filtracions i confidències. Vaig avisar que jo no esmorzaria, dinaria ni soparia amb cap professional dels mitjans. I això que hi tenia amics d’anys. Amb el temps, algú m’ha admès que no estava malament.

Em permetrà la comparació. Li va obrir el camí a Guardiola.

Ah, no hi havia pensat. Davant del meu fill pujarà el meu prestigi [riu].

¿Ciutadans pel Canvi ha ajudat els actuals moviments parapartidistes?

Hi havia una intuïció clara d’en [Pasqual] Maragall que l’esquema tradicional de partit estava superat, i que calia una altra mena de moviment ciutadà, més lleuger. Una sèrie de no polítics ens hi vam apuntar. Crec que no va funcionar, i el problema segueix existint. Ni el vam resoldre ni vam obrir la porta a una solució.

Però un pòsit el van deixar. En l’esfera de l’independentisme han sorgit moviments semblants.

Sí. És que la demanda hi és. La mobilització per la via dels partits està esgotada, i hi ha ciutadans que volen dir-hi la seva. La dificultat més gran de Ciutadans va ser compatibilitzar la via ciutadana i la institucional, vam posar un peu a cada banda…

I es van eixarrancar…

És això. Va ser engrescador i bonic, tothom hi deia la seva, no hi havia els silencis dels partits, pendent tothom que parli qui ha de parlar. Era gratificant. La institucionalització té l’avantatge del finançament, cosa que avui en política no és negligible. Si Ciutadans va subsistir amb autonomia és pels recursos de la participació parlamentària. Però és un esquer, perquè les donacions no s’han resolt. A Ciutadans vam fer-ne un reglament, i no en va arribar cap.

Hi ha algú que sigui apolític?

Una persona marginal o marginada potser sí. Però en un perfil més general molta gent se’n declara però es queixa de la pensió, o del CAP o de l’escola. No són apolítics. Una altra cosa és com canalitzen la queixa. I és la política qui ha de regular els conflictes que produeixen les desigualtats, siguin econòmiques, identitàries, territorials, de gènere… L’equilibri perfecte no existeix, però sense regulació hi ha llei de la selva, i llavors sí que s’ha acabat tot.

 

Diari ARA 20/07/2012

Tweet

Darrere de les expressions més crítiques i més dures contra l’ordre polític i econòmic actual s’hi amaga una d’aquelles paradoxes que enriqueixen tant la vida social i, alhora, en fan tan difícil la comprensió. El cas és que, si s’observen amb atenció, es comprova que les actituds hipercrítiques i els discursos radicals que les acompanyen -antisistema, anticapitalistes, antiglobalitzadors- es fonamenten en una no menys extrema candidesa sobre la naturalesa de la vida social que volen salvar. Per entendre’ns: la mala bava social neix del candor ideològic. Parlo des dels indignats del 15-M fins a la germana Teresa Forcades, passant per l’esquerranisme malhumorat d’ICV. Em refereixo al fet que només si es parteix d’unes expectatives tan elevades com ingènues sobre què dóna de si la condició humana i sobre les hipotètiques possibilitats d’una organització social justa i equilibrada, es pot arribar a tenir una visió tan desconfiada del món en què ens ha tocat viure.

AIXÍ, I SEGUINT EL FIL d’aquesta paradoxa, es pot constatar com els judicis més catastrofistes sobre la realitat social actual deriven de l’optimisme humanista desbordat que ha cultivat un cert progressisme, educat sobre les bases d’una visió rousseauniana de la condició humana. Si «l’home és bo per naturalesa», inevitablement, i a la vista dels fets, hom acaba desenvolupant una visió veritablement tràgica de la vida, com va explicar tan bé Jean Starobinski a Jean-Jacques Rousseau, la transparence et l’obstacle (1957). En canvi, els qui parteixen d’una concepció més pessimista d’aquesta mateixa condició, paradoxalment, són capaços de relacionar-se amb el món que els ha tocat viure amb una actitud esperançada i confien a poder-lo seguir transformant, ni que sigui de manera moderada. Si «l’home és un llop per als altres homes», per dir-ho com Hobbes, déu n’hi do de com ens en sortim!

ENCARA PODEM EXPLORAR més a fons la paradoxa de l’optimista tràgic. Les concepcions candorosament bonistes de la condició humana, en no néixer de cap evidència històrica, s’han de sustentar necessàriament sobre visions dogmàtiques de la vida social que només poden sobreviure en la forma de sistemes de pensament tancats. En aquest sentit, és lògic que la realitat empírica els faci una nosa terrible perquè qüestiona permanentment la solidesa dels seus postulats ideològics. En posaré un cas: s’ha de ser molt desconfiat i estar molt emprenyat amb el món per proposar seriosament l’inici d’una vaga general indefinida per plantar cara a l’actual crisi econòmica i social, com feia fa unes setmanes la germana Teresa Forcades a Singulars . Per proposar una solució que passa per enfonsar-ho tot, s’ha d’estar somàticament convençut que sota de la runa hom hi trobarà un Paradís que ningú no ha vist mai. (Dit de passada: voler-ho enfonsar tot per salvar-ho tot ha estat una de les temptacions més dramàtiques de tots els qui han pretès portar el Cel a la Terra, i no deixar-lo allà dalt de tot…)

AL CONTRARI, LES CONCEPCIONS més pessimistes de la naturalesa humana deriven de la constatació empírica d’una història de febleses que, certament, ha dut grans calamitats, ningú no ho pot negar. Però, i aquesta és la paradoxa, en ser la realitat factual la referència fonamental, hom pot viure amb l’esperança de seguir contribuint al procés de civilització , per dir-ho com Norbert Elias, que ens ha dut fins als nivells de prosperitat material i espiritual on som. És a dir, hom pot seguir treballant amb l’esperança de contribuir a la millora del període -malgrat tot- més compassiu, pacífic, pròsper, savi i sensible de tota la història de la humanitat. Aquest és el dilema: o optimisme tràgic, que acaba en desesperació ètica, o realisme constructiu, que dóna marge, ni que sigui petit, a l’esperança. Jo, certament, m’apunto al segon.

SALVADOR CARDÚS, al diari ARA de 10 de juliol de 2012 

Tweet

Hi ha qui s’ha posat nerviós amb la dotzena -va, posem-n’hi dues dotzenes- de banderes espanyoles que ha vist als balcons del seu veïnat i pel centenar de coets tirats pel triomf agonístic de la roja davant de Portugal i els dos-cents de la victòria davant Itàlia. Em refereixo a dos tipus d’excitació. Una, la dels que ho han viscut com una amenaça al projecte d’emancipació just ara que el tenim a tocar. L’altra és la dels que han trobat en les banderes i petards el desmentiment de l’existència d’una majoria sobiranista, l’evidència d’una amenaça real a la unitat civil dels catalans i, sobretot, una taula de salvació argumental per a la defensa de l’actual statu quo polític.

TIL·LA, MOLTA TIL·LA per a tothom! És cert que els temps estan tensant les cordes d’un model polític caducat, però això no ens hauria de portar a interpretacions tan excessives com oportunistes. Certament, no dic que un campionat de futbol com el d’aquests dies i les victòries de l’equipnacional no s’utilitzin per excitar els mecanismes d’adhesió patriòtica. I tant! Només cal seguir els anuncis comercials dels patrocinadors. I, sobretot, es poden escoltar les transmissions radiofòniques per veure com es construeix la identificació entre la victòria o la derrota esportiva amb l’orgull o el deshonor nacional.

PERÒ ÉS IMPRESCINDIBLE analitzar els fets amb fredor i situar-los al lloc que els correspon. Primer, si a l’audiència d’aquest tipus d’esdeveniments esportius -a Catalunya, 2,7 milions d’espectadors a la final, rècord històric-, hi sumem la pressió informativa, comercial i política que els acompanya, el que hauria de sorprendre són les poques banderes i coets que s’han vist i sentit al llarg del campionat. No és per desmerèixer res, sinó per valorar-ne la proporció. Però, i en segon lloc, no cal esverar-se per un tipus d’utilització política de l’esport que és universal. I quan dic universal, vull dir que aquí fem el mateix amb el Barça i les seves victòries. Encara més: el dia que hi hagi selecció catalana de futbol i es guanyi el primer campionat, veurem més senyeres que per Sant Jordi, l’Onze de Setembre i el Dia de la Independència junts. I, quan això s’esdevingui, tampoc no ho hauríem de confondre amb l’expressió d’un patriotisme de pedra picada sinó amb un de banal. Una cosa és la gestió emocional explosiva però efímera d’una victòria esportiva, i una altra el dur i permanent compromís democràtic amb la prosperitat del país.

VULL DIR QUE el que ens hauríem de preguntar és si no fem una lectura massa sobrepolititzada d’aquestes expansions emocionals col·lectives. ¿Estem segurs que la significació subjectiva de qui posa una bandera espanyola al balcó i tira coets per la victòria de la roja coincideix amb la que li atribueixen els que la interpreten? ¿No acabem fent més cas dels que manipulen aquestes emocions que dels que les viuen? ¿No és exagerat veure-hi un desmentiment del progrés de l’independentisme? ¿I no és absurd descobrir-hi un rebrotar de l’espanyolisme? Tinc enormes dubtes d’una cosa i de l’altra.

EM TEMO, DONCS, QUE PERDEM de vista la dimensió d’espectacle festiu. I l’afició al futbol. I que hi participen molts jugadors del Barça… Els que volen que tot quadri en forcen la interpretació i s’obliden de la complexitat -que tant ens afavoreix- de la composició social del país. Una complexitat que no vol dir fractura de res important, i que en canvi hauria de permetre que un seguidor de la roja , a manca d’una selecció catalana, volgués la independència de Catalunya. El dia que tinguem un estat propi, per a bé i per a mal, també es manipularan amb la mateixa efectivitat els sentiments col·lectius cap a un altre objectiu nacional. Però ara tinguem clar que només serem tots els que hem de ser si acceptem un independentisme ideològicament -i futbolísticament- promiscu.

 

SALVADOR CARDÚS al diari Ara de 05/07/2012

Tweet