Catarata

Mirando cómo el río se despeña

y pinta una cascada dulce y grata,

al pie de la imponente catarata

mi vida me parece más pequeña.

 

Trepando hasta la cima donde enseña

el agua su actitud más insensata,

he visto, chorro abajo, un mar de plata

que sube y de la atmósfera se adueña.

 

Absorto, contemplando el milenario

fluvial, con la mirada en la corriente,

pensaba en lo mortal y en lo contrario.

 

El río se suicida y permanente,

regresa, de lo eterno, al escenario.

Su salto engaña, su caudal no miente.

José Tadeo Tápanes Zerquera (Trinidad, Cuba, 1971)

Quatre paraules

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.

Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.

Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.

I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.

Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.

Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.

I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.

I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:

veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

 

Narcís Comadira

Silenci

Des d’aquest silenci et penso

des d’aquest silenci espès.

 

La meva ment, delerosa,

et busca enllà del no res,

del no res d’aquest silenci,

d’aquest gran silenci espès.

 

 

SILENCIO

 

Desde este silencio pienso en ti

desde este silencio espeso.

 

Mi mente, ansiosa,

te busca en donde nada hay ,

de la nada de este silencio,

de este gran silencio espeso.

 

Celedoni Fonoll

(Del Llibre : Tocat d’amor)

 

Mots

Hi han mots que fan viure

que son mots innocents.

 

El mot caliu, el mot confiança,

amor, justícia i la paraula llibertat.

 

El mot infant i el mot amabilitat

I determinats noms de flors o

també noms de fruites.

 

El mot valor i el mot descobrir

 

La paraula germà i la paraula company

i determinats noms de països o de pobles

Així com determinats noms de dones i d’amics.

 

Paul Eluard

 

De la mar i del vent

La cançó del mar,acaba a la costa

O en el cor d’aquells que se l’escolten

 

Gibran Khalil Gibran

(Líban 1883- Nova York 1931)

 

He escrit en el vent

El nom de l’estimada

L’he escrit damunt l’aigua

Sense saber que el vent

No li agrada escoltar,

Sense saber que l’aigua

no recorda els noms …

 

Nizar Qabbani

(Damasc 1923-Londres1998)

PRIMAVERA

Heus ací:

Una oreneta,

la primera,

ha arribat al poble.

 

I l’home que treballa al camp,

i la noia que passa pel pont,

i el vell que seu en un marge, fora vila,

i fins aquells que en l’estretor de les fàbriques

tenen la sort de veure una mica de cel

han sabut la notícia.

 

L’oreneta ha volat,

una mica indecisa,

ran mateix de l’aigua del riu,

s’ha enfilat pont amunt,

ha travessat, xisclant, la plaça

i s’ha perdut pels carrers en silenci.

 

I la mestressa que torna de comprar

ho ha dit als vailets de l’escola,

i aquests, a les dones que renten al safareig públic,

i elles ho han cridat

a l’home que empeny un carretó pel carrer,

i l’home ho ha repetit qui sap les vegades

i n’ha fet una cançó

al ritme feixuc de la roda.

 

Heus ací el que diu:

La primavera ha arribat al poble.

 

Miquel Martí i Pol

 

Oda a Espanya

 

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana;
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’ aquesta llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

 

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

 

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per que vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

 

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

 

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

 

On són els barcos? – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

 

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

 

On ets, Espanya? – no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre a els teus fills?
Adéu, Espanya!

 

JOAN MARAGALL

 

 


Perdona, soledad

Perdónenme los tristes, los furiosos,

los huérfanos de amores y de abrazos,

los que miran un beso y, envidiosos,

se devoran los labios a pedazos.

 

Perdón a los que hierven en pasiones

y espasmos de alquiler; mis camaradas

de abandono y de sed. Son mis traiciones

inocentes también, pobres y honradas.

 

Perdona, soledad, tanto dejarte,

tanto olvidar tus noches en mi boca;

tan solo ayer te hallaba en cualquier parte

y hoy te he mordido el corazón de roca.

 

Perdóname dolor, si no te espero,

si voy feliz amando a la que quiero.

 

José Luis Mejía (Lima, 1969)