Cançó de tardor

El lament fi

del violí tardoral

m’esqueixa el pit

d’un so esllanguit,

monòton.

 

Pàl·lid, vençut,

l’hora ha caigut

com un mall

i el temps passat

m’ha desfilat

galtes avall.

 

Me’n vaig així

pel vent mesquí

que em transporta

d’ací d’allà

com sol anar

la fulla morta.

 

Paul Verlaine

 

El poeta pide a su amor que le escriba

Amor de mis entrañas, viva muerte,
en vano espero tu palabra escrita
y pienso, con la flor que se marchita,
que si vivo sin mí quiero perderte.

El aire es inmortal. La piedra inerte
ni conoce la sombra ni la evita.
Corazón interior no necesita
la miel helada que la luna vierte.

Pero yo te sufrí. Rasgué mis venas,
tigre y paloma, sobre tu cintura
en duelo de mordiscos y azucenas.

Llena, pues, de palabras mi locura
o déjame vivir en mi serena
noche del alma para siempre oscura.

Federico García Lorca
Sonetos del amor oscuro 

 

Discretament

Discretament, però amb aquella força

que no se sap ben bé de on procedeix

vull deixar dit això que dic, les coses

elementals i clares que em commouen:

uns sentiments, uns anhels, uns neguits,

el fer i desfer senzill de cada dia.

 

Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho,

intensament feliç moltes vegades.

Vull deixar dit això que dic, i prou.

Més endavant ja diré d’altres coses.

 

Miquel Martí i Pol (Llibre de les Solituds)

Muere lentamente

quien se transforma en esclavo del hábito,

repitiendo todos los días los mismos trayectos,

quien no cambia de marca.

No arriesga vestir un color nuevo y no le habla a quien no conoce.

Muere lentamente

quien hace de la televisión su gurú.

 

Muere lentamente

quien evita una pasión,

quien prefiere el negro sobre blanco

y los puntos sobre las “íes” a un remolino de emociones,

justamente las que rescatan el brillo de los ojos,

sonrisas de los bostezos,

corazones a los tropiezos y sentimientos.

 

Muere lentamente

quien no voltea la mesa cuando está infeliz en el trabajo,

quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño,

quien no se permite por lo menos una vez en la vida,

huir de los consejos sensatos.

 

Muere lentamente

quien no viaja,

quien no lee,

quien no oye música,

quien no encuentra gracia en si mismo.

 

Muere lentamente

quien destruye su amor propio,

quien no se deja ayudar.

 

Muere lentamente,

quien pasa los días quejándose de su mala suerte

o de la lluvia incesante.

 

Muere lentamente,

quien abandona un proyecto antes de iniciarlo,

no preguntando de un asunto que desconoce

o no respondiendo cuando le indagan sobre algo que sabe.

 

Evitemos la muerte en suaves cuotas,

recordando siempre que estar vivo exige un esfuerzo mucho mayor

que el simple hecho de respirar.

Solamente la ardiente paciencia hará que conquistemos

una espléndida felicidad.

 

Martha Medeiros, Brasil 1961

 

LA CIGALE ET LA FOURMI

La Cigale, ayant chanté
Tout l’été,
Se trouva fort dépourvue
Quand la bise fut venue.
Pas un seul petit morceau
De mouche ou de vermisseau .
Elle alla crier famine
Chez la Fourmi sa voisine,
La priant de lui prêter
Quelque grain pour subsister
Jusqu’à la saison nouvelle.
Je vous paierai, lui dit-elle,
Avant l’août , foi d’animal,
Intérêt et principal.
La Fourmi n’est pas prêteuse ;
C’est là son moindre défaut .
Que faisiez-vous au temps chaud ?
Dit-elle à cette emprunteuse .
Nuit et jour à tout venant
Je chantais, ne vous déplaise.
Vous chantiez ? j’en suis fort aise :
Et bien ! dansez maintenant.

La Cigala i la Formiga

La Cigala, que es desviu
per cantar al llarg de l’estiu,
es trobà desprevinguda
quan el fred va ser més rude.
No tenia a l’aixopluc
cap tros de mosca, cap cuc.
La fam que passa l’obliga
a trucar a ca la Formiga,
i li pidola uns quants grans
per no caure morta abans
d’arribar al temps de la sega.
“En venir l’agost, agrega,
us pagaré, puntual,
interès i capital.”
La Formiga mai no fia;
aquest defecte, no el té.
“Pel bon temps, diu, ¿què vau fer
d’un cap a l’altre del dia?
–No us desplagui, a tota veu,
m’estava canta que canta.
–Cantàveu? Oh, com m’encanta;
molt bé, doncs, ara, balleu!”

Jean de La Fontaine

(Traducció de Xavier Benguerel)

 

BOSC CREMAT

Qui faria sentir el gran crit sense veu de la saba?

I com puc, sense flames enceses, parlar-vos del foc?

Parlar-vos dels braços dels arbres, tan vius com els nostres, ferits per mil llengües d’incendi?,

del cos que s’esquinça, collat a la terra que el plora, negrós i ofegat?

Heu calat foc al bosc i la son no us deserta.

Homes moriren, i infants, i ho mireu amb ulls freds entre el plany d’agonia dels arbres.

Bellíssima em sembla la serp escamosa que no espatlla l’herba,

si la comparo amb la nàusea del vostres passos furtius.

Però, a tots els qui aneu amb cor net a l’arbreda, el vent remorós també us parla,

i esment us demana la genteta del bosc: l’esquirol de gran cua i l’esquívol conill,

i el miracle del bru rossinyol, la llavor que vol néixer i l’olor dels timons,

i el florit romaní. Ja comença l’estiu, i la gran por pels boscos.

Penseu-hi, en les hores suaus de tardor, quan els camps altre cop han fruitat:

què hi trobaríem si es tornen arena i desert?

Els boscos els guarden i criden la pluja amorosa amb fullosos dits.

Feliç el qui els salva i ens serva la seva ombra amiga, i lluita la vil escomesa dels seus assassins

 

Mª Angels Anglada

 

No existe un mar

No existe un mar donde lanzar botellas.

Con un poema dentro, mal escrito,

que diga, sin decirlo, lo proscrito

o nombre ,sin nombrar ,a las estrellas

 

Y en este mar sumerjo mis botellas

sabiendo que no hay costa para el grito

del secreto silencio que repito

con olas ,obrándose entre ellas.

 

Ya se que no habrá nadie al otro lado

-el horizonte solo es nuestro espejo-,

por eso no sabréis lo que he callado

en los versos que, sin embargo, dejo

en la marea que me conduce a viejo,

pero aun , a contracorriente y siempre a nado

 

Marius Miro

Contratiempo y marea (2004)

 

Recordant l’Emili Teixidor

Cada cop que llegim un llibre,

les paraules reviuen,

i el cap se’ns omple de vida.

I per això podem dir que

els llibres són com conserves de vida

que guardem a les biblioteques i a casa per a alimentar el cervell, els pensaments, la fantasia, les emocions…
Llegir és viure molt més i molt millor!

Llegir no omple el meu temps:

llegir omple i afegeix valor a la meva vida!!

Emili Teixidor

 

ES LA NOCHE SERENA

Es la noche serena, y es delgada.
No existe otra señora
más que esta viva calma que aquí reina,
y en ella están las noches y los días
como un buche de agua puesto al fuego
o un terrón en el agua.

Esta noche que digo, silenciosa,
anida entre los mundos, los concierta:
es la esponja que embebe sus vinagres,
y es la cruz abisal donde la vida
se entrega a su raíz y se consuma.

Si es siempre dulce el tuétano en la lágrima,
el llanto de los siglos se hace mieles
el día que comprende el corazón
que la noche es señora, y que es serena.

Vicente Gallego. Mundo dentro del claro (2012).

El mar

El mar és un retorn.

 

Matriu i sepultura,

gira el seu rostre d’horitzó

cap al cor de la tarda.

 

Deses els ulls

endins del cristall verd

travessat per la llum.

 

Ressona el lent batec

i un vell astre s’apaga.

 

Crema el Sol als teus llavis.

Neda el cos

i ets gest d’aigua dins l’aigua.

Són un somni les ones,

la pell.

 

I et commou el silenci,

el seu tacte.

 

Carles Duarte