Categoria: Articles que recomano

El sistema polític nascut de la Transició està arribant al seu final. Cada dia tenim noves proves del deteriorament d’un model construït sobre la interrelació PSOE-PP a Espanya i CiU-PSC a Catalunya. La Transició va venir determinada per la Guerra Civil -que va actuar com un superego col·lectiu i ens va deixar com a herència no només l’amnistia sinó també l’amnèsia- i per la por a la inestabilitat.

Mai sabrem la veritat sobre les relacions de forces d’aleshores. Però entre el soroll de sabres, la falta d’experiència democràtica dels diferents actors i les moltes incerteses, l’estabilitat es va convertir en la gran obsessió. I més amb l’explosió d’UCD en la primera fase del procés.

El PSOE va arribar al poder amb un suport polític i una autoritat moral sense precedents. Amb la coartada de l’estabilitat, va renunciar a la tasca principal: dotar el país d’una cultura democràtica que no tenia. I va consolidar un règim basat en l’opacitat d’un bipartidisme tancat i de la cultura de majoria absoluta. Al mateix temps, l’estat de les autonomies desenvolupava per tot el territori un sistema parroquial, una forma postmoderna del caciquisme.

Agraïm al règim els serveis prestats: consolidar la democràcia (encara que de baixa qualitat), desenvolupar un estat del benestar que no teníem -i que no hem de permetre que es perdi-, assolir uns nivells de convivència acceptables (amb l’excepció basca) i, també, no haver aconseguit neutralitzar Catalunya i el País Basc. Però ja no dóna més de si. Treballats per la cultura de la indiferència, tendim a pensar que la renovació ha de sortir del mateix règim. Estem massa acostumats que ens portin, i els canvis es conquisten. Si esperem asseguts ni arribarà la regeneració ni, per descomptat, la independència. Els moviments socials han ensenyat el camí: la recuperació de la política al servei dels ciutadans es fa fent-la, prenent la iniciativa sense por. Tant a Catalunya com a Espanya, el règim, amb els poders corporatius que el tutelen, intentarà sobreviure. Llevat que la ciutadania ho impedeixi. En positiu.

Josep Ramoneda a l’ARA de diumenge 17 de febrer 2013

Tweet

«El fenomen ‘informer’ forma part del dret a la llibertat d’expressió»

Joan Barata

El parer del vicedegà de la Facultat de Comunicació Blanquerna sobre els informers m’ha deixat perplex i preocupat. Si ho entès bé, la gràcia del fenomen és que permet fer públiques en un mur virtual tota mena de xafarderies i opinions emparats en l’anonimat.

Des del sentit comú veig tan clar que això no pot ser mai un dret, i que l’essència d’aquest invent repugna a un mínim de decència, que no puc deixar de preguntar-me amb alarma com devem estar formant els nostres futurs periodistes.

Perquè és obvi que els informers mostren, com diu Barata, «conductes inherents a la naturalesa humana». Més en concret, permeten que les baixes passions i l’infantilisme que Pla definia com a «salvatgeria en calcetes» es puguin esbravar atemptant contra el dret a l’honor i la intimitat.

Però també ho és que la base de la convivència és el respecte mutu, que no vol dir en cap cas no criticar els altres sinó fer-ho donant la cara i pagant totes les conseqüències d’haver-los difamat sense cap base.

«Aquest pobre carca -em diran alguns- no s’adona que això no es pot parar. Que les TIC són aquí per quedar-s’hi i hem d’aprendre a sobreviure en aquesta selva». Doncs sí, sóc prou carca per negar-me a acceptar aquesta forma de barbàrie: que les troballes de quatre adolescents excitats trepitgin 25 segles d’humanisme.

Ja em cansa sentir dir que la tecnologia o l’economia manen més que nosaltres. Vol passar per fatalisme intel·ligent però només és, en el fons, incapacitat d’assumir la condició d’adults.

Albert Pla Nualart a l’ARA de 31/01/2013

 

Tweet

La independència té uns adversaris directes, la legitimitat política dels quals no quedarà pas discutida per la seva posició en relació a les aspiracions d’una bona part dels catalans, sinó pels mètodes que facin servir per defensar la seva voluntat política. Tant és, doncs, si aquests adversaris s’emparen en un ideal nacional unitari fins ara fallit, si defensen interessos de mercat, de classe o de casta, com si els mou una pertinença emocional la ruptura de la qual conceben dramàticament: aquesta no és la qüestió. La qüestió és el tipus de combat i, si entren en el joc brut, és en la denúncia dels procediments en què s’haurà de posar l’accent, més que no pas en les motivacions. En tot cas, la desigualtat de forces entre aquestes posicions contràries a un procés d’emancipació nacional catalana i els defensors d’un nou estat prové del fet que uns ja disposen d’una estructura de poder que els empara, mentre que els altres parteixen d’una clara posició de debilitat. Per això, el debat sobre la consulta sempre sol acabar en la discussió entre els que s’emparen en la raó d’estat -definida per la Constitució espanyola- i els que ho fan en una voluntat democràtica que consideren superior a qualsevol concreció històrica particular.

ARA BÉ, SI AQUESTA DESIGUALTAT de forces és molt important per al que pugui ser el desenllaç final d’aquest desafiament sobiranista, també hauríem de tenir molt en compte els propis perills interns de l’independentisme. No es tracta de fer defenses absurdes d’unitats polítiques, esclar. La diversitat política de l’independentisme, tot al contrari, és una gran força que cal preservar amb cura. Molt millor, per tant, que a Catalunya hi hagi tres o quatre partits que estiguin plenament d’acord o molt a prop de les tesis sobiranistes, que no pas la realitat política escocesa, en què pràcticament un sol partit concentra tota la proposta sobiranista. I molt millor, també, que hi hagi unes quantes dotzenes d’organitzacions civils amb estratègies i sensibilitats socials diverses per acompanyar el procés polític cap a l’autodeterminació dels catalans, malgrat que es pugui donar la impressió de fragmentació.

QUAN PARLO DE PERILLS INTERNS, doncs, no em refereixo a aquesta diversitat de posicions legítimes. El que preocupa és que, precisament perquè el procés ha de ser netament democràtic -no hi ha altra força-, el que no seria acceptable és que s’intentés aprofitar la ruptura política que representa la conquesta d’un nou estat per fer-hi passar d’esquitllada altres transformacions polítiques que haurien de ser debatudes en el nou Parlament sobirà que es derivarà d’aquest procés. Hi ha una línia prima entre el debat pel model d’estat que pot aconseguir una majoria política i el de les futures polítiques que s’hi duguin a terme que convé no traspassar abans d’hora. Cal evitar la precipitació que suposaria voler fer passar l’objectiu de la independència, on poden confluir forces absolutament diverses des del punt de vista ideològic, amb altres objectius que més endavant s’hauran de guanyar específicament al carrer i, sobretot, a les urnes. En aquest sentit, és molt millor aquella «mà estesa» al president Mas de David Fernàndez per fer possible la consulta sobiranista -reservant el «puny enlaire» per a la discrepància ideològica- que no pas l’actitud dels que la condicionen a unes polítiques que, si més no, encara no han rebut la validació d’una majoria parlamentària.

NO ÉS AQUESTA , però, l’única preocupació que cal tenir respecte del procés en el qual estem embarcats. També cal seguir advertint una cosa tan òbvia com que la independència no ho cura tot: la pobresa, la corrupció, la incompetència, l’estupidesa… I la prova la tenim en tots els estats que, per independents que siguin, han de seguir suportant unes xacres pròpies de la condició humana que també s’hauran de combatre en una Catalunya sobirana

 

Salvador Cardús, al diari ARA de 8 de gener de 2013

 

Tweet

Aquest magnífic títol malauradament no és meu, l’he tret del discurs d’en David Fernàndez com a portaveu de la CUP al debat d’investidura del president Mas el 21 de desembre. En David ha estat, sens dubte, el diputat revelació d’aquest nou Parlament, l’alè d’aire fresc i renovat que tanta falta ens feia. Només cal fer un cop d’ull a les cares d’alguns que l’escoltaven, començant pel president Pujol, que és qui menys em sorprèn. Jo puc donar fe de l’atracció que sent, des de sempre, pels corrents joves de l’independentisme català. Però també el to amable de la rèplica del president Mas o la cara entre sorpresa i preocupada d’en Joan Herrera, comprovant, potser, que les revolucions han canviat de direcció.

En David no només va fer un discurs il·lustrat, educat i alhora ple de determinació i propostes alternatives. Hi estarem o no d’acord, però també va demostrar que, més enllà dels laments, hi ha gent que afronta la situació a la qual hem portat la nostra societat i que ho fa vivint d’una altra manera.

Cada cop hi ha més veus que parlen de la urgència de repensar el món i d’iniciar un nou procés, una nova interpretació plena de franquesa, claredat i rigor, és a dir, de transparència. I això requereix una concepció adulta i responsable del que és la política, el treball, l’economia, el consum, la tecnologia, el progrés, la religió o la identitat.

Totes les èpoques porten transformacions, però la nostra, la del segle XXI, les ha portat a una velocitat tan espectacular que les brúixoles ja no ens funcionen i mirar pel retrovisor, que és el que estàvem acostumats a fer, només ens pot portar a estavellar-nos contra l’obstacle més inesperat. Què fer doncs davant aquesta desorientació intel·lectual, financera, política i ètica? En tot cas, el temps no és el nostre aliat, és el nostre jutge i per això mateix necessitem respostes urgents. No necessitem mestres de pensament ni doctrines úniques. Un amic meu diu que cada vegada que un intel·lectual ha pretès donar resposta a la pregunta «Què cal fer?» hi ha hagut una catàstrofe.

En els moments crítics que vivim avui com a societat global i com a país, es fa més necessària que mai la capacitat de lideratge i de visió de futur. Però, com deia, en cap cas es tracta d’un lideratge fonamentat en veritats úniques sinó de lideratges i de visions múltiples i cooperatives que recullin els somnis i les necessitats de les societats i que les ajudin a fer-los possibles.

Però, dit això, també permeteu-me dir que hauríem de començar per aprendre a escoltar. No cal inventar res, perquè ja hi ha un nou món en construcció que aporta solucions concretes, el que passa és que aquest nou món ens incomoda perquè o som còmplices del món vell o estem segrestats per ell. O potser no volem deixar el que ens pensàvem que era una zona de confort i resulta que no és més que un miratge perillós. Un exemple? El d’Islàndia, un país que ha sortit de la crisi amb una profunda renovació democràtica, que ha passat de l’estat de fallida a una revolució d’innovació social i moral impulsada per les persones. La Revolució de les Cassoles va ser una revolució pacífica liderada per moviments ciutadans que va provocar una reforma profunda de la Constitució i noves eleccions. Aquesta Constitució no va ser el producte d’un grup de polítics escollits seguint equilibris de poder. La feina de la ponència redactora es podia seguir en directe per internet i els ciutadans podien anar enviant, via xarxes socials, els seus comentaris i suggeriments i anar assumint el document amb els canvis que anava adquirint. El text que va sortir d’aquest procés participatiu es va aprovar en un referèndum a finals d’octubre amb més del 80% dels vots a favor i ara espera la ratificació del Parlament després de les eleccions de la primavera.

Pel que fa la crisi econòmica, la fórmula islandesa és seguida amb atenció pel Fons Monetari Internacional però oblidada pels grans mitjans de comunicació, segurament perquè contrasta amb les polítiques europees. Islàndia ha optat per no pagar els deutes, engarjolar els responsables i mantenir l’estat del benestar, i en canvi Europa ha optat per les retallades de salaris i l’augment d’impostos per poder pagar els deutes, escanyant classes mitjanes i baixes, sense que quedi clar que per aquest camí aconsegueixi alguna cosa.

Escoltem, doncs, els que ja han començat a viure d’una altra manera. Escoltem els que aporten, no els que es queixen i diuen que tot va malament, perquè em temo que només estan guanyant temps perquè res canviï. Intentem ser hackers de l’impossible, perquè potser és l’únic camí que ens queda per fer canviar el rumb de les coses, tant des del punt de vista nacional com social.

 

Imma Tubella, al diari ARA de 5 de gener de 2013

 

Tweet

Aquest seu pensament va ser llegit  al Cementiri de El Port de la Selva. Tot el senzill comiat va estar embolcallat per una forta tramuntana, que interpretava una darrera “ musica marinera” i donava un “color blau de país” com a escenari o rerefons .

 «L’ésser humà té tres nivells de realitat: el material, el mental i l’espiritual. Això és fonamental. El primer és el material i segueix una evolució que no depèn de la nostra voluntat. És a dir, tots nosaltres passem de la infància a l’adolescència, de l’adolescència a la joventut, de la joventut a l’edat adulta i de l’edat adulta a la vellesa. Contra això no hi pots fer res. I materialment, no ets el mateix ara que quan tenies un any perquè tota la matèria es renova completament cada deu anys. Per tant, el nostre cos canvia constantment. En canvi, hi ha una cosa que ho lliga tot, que són els records, els sentiments, les emocions».

Tweet

Durant els darrers mesos, i sobretot durant els propers anys, s’ha discutit i es discutirà molt sobre independentisme i sobiranisme. Crec que és bo que hagin caigut els tabús sobre aquests dos termes i que s’hagin convertit en opcions ideològiques que formin part de la política real. És un signe de maduresa social. Ja he dit altres vegades, i no repeteixo ara els arguments, que cal no confondre una cosa i l’altra. No es pot ser independentista sense ser sobiranista, però es pot ser sobiranista sense ser independentista, perquè es pot voler exercir el dret a decidir, però es pot prendre una decisió que no sigui precisament la independència.

Ara només em voldria centrar en l’opció de l’independentisme, veure les seves matisacions i sobretot entendre les seves raons. Ho faig amb voluntat de clarificar un xic el que detecto al meu voltant. No sóc sociòleg ni expert, i no pretenc fer una tesi sobre el tema. El que diré és solament una reflexió personal, fruit de moltes i moltes converses amb gent, sense cap tipus de metodologia científica que ho suporti. M’agradaria separar tres tipus de posicions independentistes que he trobat en la gent amb qui he parlat.

1. Independentisme essencial. Aquelles posicions que consideren la independència com un fi en si mateixa. No és pas una posició irracional, com alguns diuen per desqualificar-la, però sí que té forts components emocionals. Es basa en elements polítics, però sobretot en raons històriques, en sentiments ferits i en conviccions personals difícils de raonar i de debatre. És una opció molt respectable que situa la independència en el mateix nivell, i fins i tot a vegades per sobre, de valors fonamentals com la llibertat personal o la justícia social. És un independentisme molt profund i valuós que només té la dificultat que, a causa de la seva profunditat, acceptés -per aconseguir la independència- posar en segon terme alguns dels altres valors, o dificultar el benestar social.

2. Independentisme instrumental. Una posició que manté de manera inequívoca la llibertat i la justícia com a valors superiors i el benestar dels ciutadans com l’objectiu fonamental. La independència és aleshores un dels mitjans per aconseguir millorar aquest objectiu, i per tant, com passa amb tot instrument, el seu valor és que ho permeti. En aquest cas, no hi falten sentiments -sobretot de solidaritat-, però el debat es planteja en termes més rigorosos, valorant de quina manera el procés cap a la independència i la meta final reforcen o poden posar en perill els dos valors bàsics. És un independentisme reflexiu, no emocional, i enormement potent una vegada adquirida la convicció de la seva eficàcia.

3. Independentisme tàctic. Posició que no considera que la independència sigui en el segle XXI un valor per si mateixa, ni potser l’únic instrument per assolir el màxim benestar social, però que al mateix temps creu que és absolutament necessari un replantejament de les relacions de Catalunya amb l’Estat, perquè han arribat a un punt inacceptable. Davant de l’actitud immobilista de l’Estat, fer palès que l’opció de la independència ha deixat de ser una utopia minoritària i s’ha convertit en un escenari plausible pot ser l’única manera de canviar aquesta actitud. S’espera que l’evidència del gran problema que plantejaria a Espanya la separació de Catalunya (i també a la UE) provoqui un procés de negociació, que acabi en un pacte en el qual Catalunya aconsegueixi molts dels objectius que obtindria amb la independència, potser amb menys enfrontaments, patiments i fractures. És un independentisme que creu en el pacte com a base de tota relació política, però que es veu obligat a forçar i provocar el diàleg, acceptant que el diàleg comporta sempre algunes renúncies, però evita molts patiments.

Aquests darrers tres mesos ha quedat molt clar que hi ha a Catalunya una part majoritària del poble de caràcter sobiranista (que vol decidir sobre el seu futur) i una porció molt àmplia a favor de la independència. Seria un greu error del govern de l’Estat i dels partits espanyols fer una lectura equivocada de la situació i no canviar de manera important la seva actitud envers Catalunya. És un error que pagaríem tots durant molts anys. I també penso que caldria que el govern català analitzés amb més profunditat les raons de l’independentisme, i actués conseqüentment. Jo no puc aportar ara més elements, però tenim una gran quantitat d’experts i de centres d’estudis d’opinió que caldria mobilitzar en aquesta direcció.

 

Joan Majó al Diari Ara de 4 de gener de 2013

 

Tweet

Mas va ser investit president per segon cop amb un discurs contingut, reflexiu, didàctic, i que qualsevol que desconegui la nostra actualitat trobaria farcit d’obvietats. Demanar respecte, que es valori el govern pels resultats i no es posin traves a la democràcia no sembla un discurs èpic. Malauradament, ho és. A la Catalunya que camina cap a l’estat propi esquivant guerres brutes, calúmnies i mentides seguir el mandat de les urnes sona revolucionari. De fet, que el primer i el segon a les eleccions es posin d’acord per tirar endavant una promesa que era central en el programa dels dos ha estat titllat de pacte contra natura i hi ha hagut forces diverses amb mètodes lamentables intentant impedir-ho. El 25 de novembre a la nit sectors que han demostrat miopia llegint els resultats (o desinterès per entendre’ls) van destapar ampolles per celebrar que el dret a decidir passaria a la història i que no hi hauria consulta. Trenta dies després, el 25 de desembre, fum, fum, fum, Mas torna a ser president havent anunciat ja que hi haurà consulta el 2014. Primer avís per als que confonen els desitjos amb la realitat, les conxorxes amb la democràcia. Els que es consideren capaços d’aturar processos democràtics des de despatxos foscos ho seguiran intentant: caldrà anar-los desemmascarant, assenyalant amb el dit, posant-los en evidència. A l’actual estat espanyol el respecte s’ha d’exigir i lluitar cada dia. I això farem. Escriurem R-E-S-P-E-C-T-E amb totes les lletres. El defensarem amb fermesa, constància i alegria. Un poble digne necessita coratge per vèncer les pors, desafiar les amenaces i avançar amb el cap ben alt. Aquesta és la revolució que ve: defensar obvietats democràtiques que se’ns neguen. Bones festes a tothom!

Carles Capdevila, al Diari Ara  de Nadal de 2012

Tweet

Diu Khalil Gibran que les ànimes dels fills viuen a la casa del demà, una casa que els pares no poden visitar, ni tan sols en somnis. Crec que Gibran exagera, tot i que no li falta una certa raó, perquè de vegades la comunicació entre generacions sembla tan difícil que cada una se sent temptada de tancar-se en si mateixa i de caricaturitzar l’altra amb un tòpic qualsevol. En això, Espanya és un cas extrem, perquè mai desaprofitem la primera ocasió d’arraconar la generació que ens ha precedit. No obstant, crec que aquesta comunicació és indispensable, per una cosa que diré al final, i em sento autoritzat a intentar tenir-la per una frase de la jove Mireia Manzano, entrevistada per Mònica Terribas en aquest mateix diari (10.11.2012): «Em fa por l’engany. Em fa por que juguin amb els nostres sentiments i ens manipulin». M’explicaré.

Fa uns dies, en una visita a la Universitat Pompeu Fabra, el conseller Mas-Colell va ser escridassat i sembla que fins i tot sacsejat per uns estudiants, suposo que en senyal de protesta per les retallades. No crec que els participants en l’esbroncada sabessin el que feien: que devien la seva condició d’alumnes d’una universitat de prestigi a un grupet d’homes de ciència i homes de bé; que un d’ells, el professor Mas-Colell, forma part de la primera generació d’economistes espanyols que es van doctorar a l’estranger i que aquest grupet ha aconseguit en una generació que Espanya existeixi en el panorama de l’economia acadèmica; que l’actual conseller va deixar, en un viatge que sabia sense retorn, una càtedra a Harvard i un camí que prometia portar-lo al cim de la seva professió per embarcar-se en la incerta aventura de la Pompeu, i que va canviar, juntament amb altres col·laboradors, el panorama de la investigació a Catalunya. No sabien que ells estaven gaudint del fruit del seu sacrifici i, no obstant, li corresponien amb una acollida que probablement va deixar-li un amarg record. No puc imaginar que sabessin tot això, però els inspiradors de la rebuda sí que havien de saber-ho. Els nostres estudiants, doncs, estaven sent manipulats.

No ens escandalitzem. En la meva època d’estudiant vaig assistir, de vegades com a participant, en episodis igualment vergonyosos en què un professor era agredit sense haver fet res dolent, només per exigències d’un guió el propòsit del qual no tenia, evidentment, res a veure amb la millora de la universitat. Molts seguien de bona fe el guió; alguns van pagar un alt preu per la seva fidelitat a una idea, i no es tracta de treure’ls mèrit. Però, si bé tots ens indignàvem -com segurament s’indignaran els que llegeixin aquest article- quan se’ns suggeria que estàvem sent utilitzats (llavors no es parlava de manipulació), em sembla, passats els anys, que gairebé tots ho estàvem. ¿Deu ser que, en el fons, no tot ha canviat entre una generació i la següent?

Tot això treu cap a les pròximes eleccions, perquè dels joves vindran fins a 220.000 vots: una colossal temptació per a qualsevol polític, perquè -no s’ofenguin-, és tan fàcil enganyar-los! Els seus impulsos naturals els porten a preferir les idees senzilles, a confondre simplicitat i puresa, complexitat i engany, a mantenir la vista fixa en la terra promesa sense prestar atenció a la vall d’ombres que potser s’haurà de creuar per arribar-hi. Són, així, un blanc fàcil per a la seducció. Tots ho hem estat; a tots ens ho han dit, sempre ho hem negat. Però ara, potser per primer cop, l’opinió dels joves té molta importància.

No estaria malament que tinguessin, encara que només fos per aquesta vegada, la paciència de parlar amb els grans, amb els adults i la gent gran que tenen a prop. Els parlaran d’il·lusions, i els grans, d’obstacles; els transmetran el seu desig de fer el bé, els grans potser els recordaran que la primera condició per fer el bé és conèixer la realitat. Els grans, els seus, els ajudaran perquè no els enganyin. L’entusiasme -que de vegades és ceguesa- de la joventut els farà exigir un procés net, unes regles exemptes d’ambigüitats. Que els ajudi també a acceptar el resultat i a no alimentar el rancor si el resultat no els agrada, com si es tractés d’una flama sagrada. Si de debò volen estar ben informats, que no menystinguin l’opinió dels que no poden visitar casa seva. Una societat rica necessita que tots els que hi conviuen puguin fer sentir la seva veu. I, si no ho han fet, presentin les seves disculpes al professor Mas-Colell. Si no ho fan no passaran de ser uns vulgars agitadors.

 

Alfred Pastor al diari Ara de 16/11/2012

 

Tweet

1. NARCISISME. La reivindicació de la independència provoca en la societat espanyola una ferida narcisista profunda. Després de la manifestació de l’11-S he donat conferències en diverses ciutats espanyoles, i he tingut converses amb gent interessada i polititzada. I he constatat que el sol fet que es plantegi aquesta opció fa mal en l’àmbit psicològic. El guió de les converses es repeteix: la reacció inicial dels meus interlocutors és restar importància al problema: una manipulació de CiU per fer oblidar les retallades i aconseguir la majoria absoluta. «Això s’acaba el dia 25», vénen a dir. Quan els expliques que el paradigma pujolista és el passat, que la societat catalana ha canviat, que l’eix del catalanisme s’ha desplaçat, que la cadena de desencontres s’ha fet insuportable, canvien la cara. Llavors ve la negació. La independència és impossible. Europa mai ho permetrà. A continuació, el refús rotund del pacte fiscal com punt de trobada. Un antic president de comunitat autònoma em va dir: «Jo sóc demòcrata. Si una àmplia majoria de catalans se’n vol anar, ho sentiré profundament, però respectaré la seva decisió. Però un acord fiscal a la basca, ni pensar-ho: el govern espanyol que ho proposés duraria vint-i-quatre hores». En el darrer acte, apareix inexorablement la dimensió psicològica: una ferida dolorosa derivada d’un gran malentès. No entenen ni volen entendre que Catalunya sigui un cos orgànic autònom, ho viuen com si els arrenquessis una part del seu cos. Les ferides narcisistes generen ressentiment. Aquesta confrontació sentimental -el que se sent amenaçat de mutilació enfront del que se sent maltractat- és el rerefons sensible del problema. Que derivi o no cap a una situació explosiva dependrà de si la política i els mitjans de comunicació opten per canalitzar-la o per excitar-la. De moment, no falten els piròmans. I sobretot, dependrà dels principals partits i dels dubtes que sembrin sobre que l’última paraula pertany a les majories democràtiques.

2. FUGUES. Repassant antigues eleccions en països no bipartidistes del nostre entorn, és difícil trobar-ne unes en què un partit tingui fugues importants de vots cap a tots els altres competidors. A les eleccions catalanes en tenim un d’aquesta rara espècie: el PSC. Un nombre significatiu d’aquell sector dels seus votants que situa la condició identitària -l’espanyolisme, en aquest cas- per davant de l’opció d’esquerres pot anar al PP. Uns quants d’aquests, per a qui tanmateix votar l’enemic de sempre seria massa, pot anar a Ciutadans. Un bon paquet de gent que se sent d’esquerres i que no rebutja la independència i està pel referèndum sense ambigüitats pot anar a Iniciativa. Un sector que ha assumit el procés d’independència, pot seguir l’onada de moda i votar Artur Mas. I una part d’ells, que sempre han desconfiat de CiU i seguiran desconfiant-ne, pot reblar el clau votant Esquerra. Qui queda per votar al PSC? Aquest és el preu de tants anys de ni carn ni peix. Normalment, els partits es disputen territori amb un o dos adversaris; quan les aigües brollen en totes direccions, malament rai.

3. RESPECTE. Els embarassos per una violació són perquè Déu vol que passin», ha dit Richard Mourdock, company de partit de Mitt Romney, pur estil de la casa. Precisament per això em resulta impossible assumir la idea de Déu, que, sent totpoderós, permet alegrement que es cometin cada dia infinitat d’atrocitats al món. Per respecte als que hi creuen, prefereixo pensar que no existeix.

Josep Ramoneda, al diari Ara de 31 /10/2012

Tweet

Molts dels que adverteixen sobre els riscos que corre Catalunya de quedar fora de la UE ho fan per espantar els partidaris del procés sobiranista. Però hi ha riscos, i són importants i evidents. I no tothom que els assenyala ho fa per desanimar, alguns ho fan per ajudar a superar-los, o simplement perquè els coneixen, i caldrà escoltar-los i preveure-ho i treballar, perquè res seria més imprudent que menystenir la capacitat d’alguns estats per posar-hi traves. Ni l’eufòria celebrant qualsevol indici positiu ni l’arrogància minimitzant tota lectura negativa ens portaran enlloc. Encara que notis que algú se n’està alegrant molt d’aquella trava, tens l’obligació de comprovar si existeix i saltar-la.

Alguns dels que declaren que ara la prioritat és l’atur i el model social ho fan per guanyar temps i perquè els incomoda l’agenda de l’estat propi. Però l’atur és dramàtic i el model social és part essencial de les polítiques, i convé que siguem capaços de simultaniejar debats. I no tothom que marca línies vermelles sobre les retallades ho fa per fugir del debat independentista, n’hi ha que ho fan precisament perquè quan vas cap a l’estat propi és l’hora de dir com el voldries, quina és la teva aposta.

No podem caure en un frontisme dialèctic consistent a subratllar tot indici favorable a la teva causa i menystenir tot inconvenient. Per rigor però també per estratègia. Que et vagin avisant de perills els que et volen immòbil té com a principal risc que et creguis que se’ls inventen i acabis fent el ridícul. Que alguns adversaris abusin de l’expressió «Ara hi ha temes més importants» no significa que no hi hagi temes importants a afrontar. Els convençuts que el procés és irreversible són els que més s’han d’interessar per les dificultats i per marcar prioritats.

Carles Capdevila al diari Ara de 31 /10/2012

Tweet