Fascinant i brutal, no he conegut un altre indret on es condensin amb més fidelitat les contradiccions del nostre món. La capital, on la majoria de viatgers hi comencen els itineraris tradicionals, n’és un fidel aparador. Trepitjar la part antiga de Nova Delhi i recórrer els laberíntics carrers que discorren entre el Fort Roig i la Mesquita de Jama Masjid és enfrontar-se a la crua realitat de la Índia eterna. Un bany de realisme que es repetirà fins l’infinit al llarg de tot el viatge pel centre i nord del país.
El trànsit és caòtic, la brutícia omnipresent i la fressa eixordadora. Calçada i voreres es confonen, i convé estar alerta per tal de no tocar algun dels cables d’electricitat nus que freguen els caps dels vianants. Atordeix d’entrada la gentada immensa que ho atapeeix tot. El carrer és el seu únic horitzó vital; un eixam de persones s’hi renten i fan les necessitats a la vista de tothom. Allí neixen, viuen i moren sense gaudir de la menor oportunitat de refer el seu destí.
Tanmateix però l’espectacle és d’una plasticitat que enlluerna, i l’olfacte tampoc te respir. Els saris multicolors amb que es vesteixen les dones es fonen amb les infinites tonalitats dels articles que ofereixen els venedors. Amarant tot el conjunt, una indescriptible allau d’olors que s’obre camí per la resta de sentits. La ferum destil·lada pels vehicles a motor es barreja amb les aromes de fruites i dolços exposats, però també amb la de la suor de camàlics i conductors de rickshaw, així com per la penetrant dolçor del safrà i fusta cremada que sura a pertot.
A uns centenars de metres del centre s’hi troba un altra món, l’oficial. La nova Delhi és una capital de fantasia; el Palau de govern, el Parlament, els ministeris i un munt de construccions d’estil colonial, la majoria ambaixades, restaurants i hotels de luxe s’aboquen a amplies i arbrades avingudes. Una ciutat artificial sense vida ni comerços, bastida pels anglesos a major glòria de la que va ser la perla de la Corona, i on també habita bona part de la burgesia local.
La Índia és això: un contraste permanent. Aquí els animals viuen infinitament millor que les persones. Milers de vaques, gossos sense amo, porcs i en alguns indrets fins i tot elefants i camells conviuen al carrer amb criatures mig despullades i legions de pobres de solemnitat. Tots competeixen entre ells per un bocí comestible arrancat de les bosses d’escombraries esparracades a pertot.
És l’indret més religiós del món. Dels més de 1.000 milions d’habitants que te, la meitat són hinduistes, i malgrat no ser majoritària (un 35% aproximadament) la població musulmana de la Índia és la segona del planeta. També hi ha uns 10 milions de cristians, altres 11 de sijs i desenes de milers de parsis -seguidors de Zoroastre-, jainistes, budistes i jueus.
A les ciutat santes hi sura un misticisme que treu l’alè. A Amritsar i dins el marc esplèndid del Temple Daurat, la Meca dels Sijs, ens va impressionar la profunda devoció que s’hi respira i la solidaritat que hi regna. A títol d’exemple, dins el temple s’ofereix menjar gratuït per a 50.000 pelegrins cada dia.
Varanasi, la antiga Benares, és capítol apart i com em va dir Pere Mercader, bon amic i magnífic fotògraf, un immens plató a l’aire lliure. Passejar pels estrets carrerons de la ciutat santa dels hindús on les vaques tenen preferència de pas, creuar-se amb els santons amarats de cendra de cap a peus, o assistir o a una cremació a la riba del Ganges són experiències que no tenen preu i deixen una petjada inesborrable. Seria com un retorn al segle VI abans de la nostra era si no fos per la constant intromissió en aquesta pau del tràfic, absolutament caòtic, i sobre tot dels milers de motocicletes, que sorolloses i prepotents, són una moderna plaga a tota l’Àsia.
L’hinduisme, la primera religió en un país on milers de persones moren diàriament de pura fam, considera sagrades a les vaques i prohibeix el seu sacrifici en els estats on governa. No consumeixen ous, i els més radicals, els vegans i jainistes, cap aliment d’origen animal. A la seva vegada, els llocs on els musulmans son majoritaris, menjar porc és tabú.
Religió o progrés és el dilema central de la Índia des de la mateixa independència. El fet religiós fou la única divergència coneguda entre Gandhi i Nehru, els dos grans pares de la pàtria. Ghandi es decantava per un hinduisme integrador i lliure de castes, i morí assassinat precisament per un fanàtic hinduista. Indira Ghandi, filla de Nehru i com el seu pare gran modernitzadora del país malgrat totes les ombres del seu govern, fou a la seva vegada assassinada per un sij com a venjança per haver atacat el Temple Daurat on s’havien refugiat un gran nombre de terroristes d’aquesta religió. Finalment, fa només deu anys, el seu fill Rajiv que la va substituir com a Primer Ministre va morir igualment de forma violenta a mans de separatistes tàmils.
El fanatisme sectari ha inspirat periòdics esclats d’una violència fora de tota racionalitat. La religió és alhora el problema i la solució als mals de la Índia. Constitueix al mateix temps el tap que bloqueja el progrés però també el que evita majors esclats de violència social.
Aquest immens país on hi habita la sisena part de la població mundial és com un mirall trencat on cada bocí sembla tenir vida pròpia. S’hi aixopluguen la Índia romàntica del maharajàs i els seus palaus de somni, els sòlids castells de diferents èpoques i altres joies arquitectòniques que com el Taj Mahal enlluernen al visitant. Les grans urbs industrials com Mumbai i Kolkata creixen sense aturador seguint models propis de països desenvolupats.
La pobresa absoluta és present a pertot i te el seu punt culminant en ciutats senceres bastides damunt dels abocadors. Les persones hi fan la seva vida gratant sense parar entre muntanyes de plàstic i immundícies a la recerca d’alguna cosa susceptible de ser venuda o menjada. Al cantó de les vies del tren, medi de transport per excel·lència que el país deu als colonitzadors britànics, els sense sostre aprofiten qualsevol espai que deixin lliures les infraestructures per instal·lar-hi les seves precàries barraques. L’espectacle que s’ofereix als viatgers és apocalíptic.
Per la gent que tan sols coneix la Índia pels suplement econòmics de diaris i televisions, es tracta d’una potència emergent, eufemisme que amaga el seu significat real: un immens mercat on el primer món pot seguir venent els seus productes per tal de seguir mantenint el seu nivell benestant. Pels revolucionaris de sofà i manual, una proba més de la maldat intrínseca del sistema capitalista i el seu producte més diabòlic: el colonialisme.
En aquest sentit, convindria però recordar que el sistema de castes que regeix efectivament a la Índia malgrat ser il·legal, és certament el més injust dels que mai han vist la llum al nostre planeta, però ja l’hi van instaurar els aris cap el segle 1500 abans de la nostra era. Un sistema que està en el moll de l’ós de la seva religió majoritària i d’orígens mil·lenaris com és l’hinduisme.
L’absolutisme tirànic dels Maharajàs és també molt anterior a l’arribada del colonialisme, i si be es cert que el dit maldestre dels colonitzadors a l’hora de traçar les fronteres de la nova nació independent va provocar terribles mortaldats, no ho és menys que aquestes han estat sempre presents en la tràgica història del territori més poblat de l’univers.
Com en tots els ordres de la vida es bo relativitzar els dogmes, i de la Índia se’n poden trobar tantes visions com viatgers l’han trepitjat. El que si puc garantir és que no deixa ningú indiferent. El que allí es pot veure, sentir i olorar és com una mena d’immens laboratori social a cel obert que ultrapassa de llarg qualsevol experiència anterior.
Penso que es tracta d’un país que, si hom te la disponibilitat, tots aquells afectats pel virus de l’esperit viatger, haurien de visitar al menys un cop a la vida. És una experiència que mai més oblidaran i la millor aproximació que conec a la realitat del planeta que compartim, doncs les llums i ombres de la mateixa condició humana s’hi veuen perfectament reflectides.
