No estic pas gens segur que tots els càlculs
que he fet siguin correctes. De vegades,
quan un es pensa que té controlat
el jaient de les coses, se li giren
i li provoquen cobriments de cor,
per dir-ho amb una mena d’eufemisme.
Tampoc s’hi val a fer jocs de paraules
perquè tothom sap que la vida és dura
i no regala res. I doncs, què em queda?
M’agradaria veure’m amb els ulls tancats,
per descobrir què hi ha darrera
d’aquesta paret llisa de la fosca.
Potser el no-món és un prodigiós
reialisme de no-gent que, com si res,
s’ha desentès amb el vent d’un sol gest
de les foteses que ara em preocupen.
Miquel Marti i Pol
