Tailàndia no ha estat mai colonitzada, és un país molt més ric que els seus veïns i històricament ha gaudit de més estabilitat política. Nogensmenys tampoc es lliure de la corrupció que sembla omnipresent al Sud-est Asiàtic i que explicaria en part el desori urbanístic de la seva capital.
La sortida de Bangkok cap el nord es fa feixuga, malgrat que siguin les set del matí. El tràfic no perdona i ens costa molt sortir de la ciutat. Passara molta estona abans no tinguem la percepció que la deixem enrere, doncs al llarg de desenes de quilòmetres el ciment es perllonga sense solució de continuïtat malgrat que els cartells ens indiquen que passem per diferents pobles i ciutats.
A les dos hores de viatge ens aturem per visitar Ayutthaya, la primera capital del regne de Siam, crescuda a la confluència de tres rius -Lopburi, Pasak i Chao Phrayasense. De l’antic esplendor n’han quedat dos temples preciosos, el Wat Chay Battanaram i el Wat Phra Si Sanphet, aixecat al segle XIV. Més endavant trobem Lopburi on hi ha un magnífic temple Kmer que ha estat envaït per un exercit de monos que fan les delícies dels turistes. Ja a mitja tarda arribem a la antiga ciutat de Sukhothai.
Va ser la primera capital de primer regne tailandès i alberga el complex arqueològic millor conservat del país, declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Les ruïnes d’un grapat de magnífics temples, envoltats d’estanys on suren harmonioses flors de lotus; les inevitables imatges de Buda a pertot, són els principals atractius dels seus quasi cinc quilòmetres de superfície.
El budisme és una religió arrelada fins el moll de l’os del poble tailandès. Els monjos estan a pertot i els temples sempre plens a vessar, sobretot els dies de festa. Precisament la nostra visita es produeix mentre es celebra la festa de l’aigua, la més important de l’any pels creients; tots els temples i recintes sagrats acullen una gentada impressionant. Famílies senceres de tota edat i condició s’hi apleguen per oferir les seves ofrenes.
El 80% de la població de Tailàndia viu del conreu de l’arròs i els arrossars s’estenen inabastables per tot el país. Chiang Mai, una de las principals ciutats del país i la nostra següent destinació, n’està completament envoltada. Fa poc que s’ha acabat l’època de les pluges, i les imatges dels camps inundats mentre els pagesos n’extreuen el preuat cereal són excepcionals. La ciutat és tranquil·la i força acollidora; a més compta amb més de tres cents temples de diferents èpoques.
Els elefants són una especie sagrada a Tailàndia per la gran ajuda que un cop ensinistrats representa per les tasques agrícoles, en especial el conreu de l’arrós. A la selva propera a Chiang Mai vam visitar una escola d’ensinistrament de la ONG “The Asian Elephant Art & Conservation Project”. Un passeig a través de la selva sobre el llom d’una d’aquestes bèsties és una experiència realment enriquidora.
La darrera etapa del nostre viatge és l’illa de Kho Lanta que banyada pel mar d’Andaman rau al sud-oest de Tailàndia. Cal anar primer en avió fins Krabi, viatjar uns 40 minuts per carretera i pujar a un vaixell. Finalment s’hi arriba sortejant petits illots rocallosos i esculls coral·lins, mentre passem a tocar de majestuosos penya-segats de parets gairebé verticals.
Un xàfec espectacular ens acompanya persistent, la qual cosa ens fa témer el pitjor, doncs havíem previst uns dies de relax a la platja abans de tornar a l’hivern bisbalenc. Afortunadament la malastrugança no es confirma doncs resulta que darrerament plou cada dia un parell d’hores abans de caure el sol, però la resta del dia un sol esplèndid ens permetrà gaudir de les magnífiques platges de l’illa durant bona part de la nostra estada.
Kho Lanta deu haver estat un autèntic paradís abans de l’arribada del turisme de masses; ara segueix essent un indret amb força encant, encara que ja bastant degradat. La població aquí és majoritàriament musulmana i gairebé tothom viu del turisme. Les conseqüències materials del terrible sutnami del 2004 ja han desaparegut, no així els seus efectes en el subconscient col·lectiu doncs tothom aquí conrea el record d’alguna persona estimada que hi va desaparèixer. L’illa és plena de manglars, un ecosistema de ràpida recuperació després de ciclons i tsunamis, i molt efectiu contra la pujada del nivell del mar motivada pel canvi climàtic. La relativa monotonia del paisatge es trenca sovint amb l’aparició d’alguna de les artesanals barques que fan servir els pescadors o la esporàdica irrupció en escena de les habituals bandes de monos que hi sovintegen. La torna de tanta bellesa són els complexos turístics i bungalows de vacances, no sempre excessivament respectuosos amb el paisatge, i que omplen l’illa.
És l’inevitable peatge que comporta un determinat turisme que contamina i adotzena tot el que toca. Us sona l’historia…?
