Som al rovell de l’ou del Triangle d’Or, així anomenat per l’intens tràfic comercial que s’hi produeix, però també pel contraban d’opi, molt actiu en aquesta cruïlla on hi conflueixen Tailàndia, Myanmar i Laos. La localitat tailandesa de Maesai fa frontera amb Myanmar. En horari diürn quan resta oberta, una riada de gent carregada de mercaderies la travessa constantment en una i altra direcció. És la típica ciutat fronterera amb un mercat gegantí on s’hi pot trobar gairebé de tot. A pocs quilòmetres hi ha també Laos.
Encara a Tailàndia i des del port de Chiang Khong comencem la travessia de deu dies, que solcant les aigües del mític riu Mekong, ens durà a traves de Laos. De 4.900 quilòmetres
de llargada, el riu Mekong neix al Tibet i s’aboca a la mar al Vietnam. Escenari de nombrosos conflictes bèl·lics al llarg dels segles, el XX va veure la lluita d’Indoxina contra el colonialisme, que primer va ser francès -recordem l’antiga denominació de la Contxintxina, sinònim de terra llunyana- mes tard els colonitzadors van ser nord-americans i ara finalment els xinesos.
Precisament Xina s’ha convertit en la principal amenaça per l’ecosistema del Mekong doncs amb la seva ingent necessitat de recursos materials per mantenir el seu brutal nivell d’industrialització, esta consumint una part molt important del caudal d’aigua que baixa cap els altres països als que irriga. Això tard o d’hora pot significar un greu conflicte donada
la importància del riu per la supervivència de la zona.
Va ser la guerra del Vietnam, i en particular la pel·lícula per excel·lència que la va recrear, “Apocalipse Now” de Francis Ford Coppola, la que va constituir la seva definitiva mitificació del riu a l’Occident. Un maridatge genial entre el realitzador nord-americà, la imprescindible novel·la de Joseph Conrad “En el cor de les tenebres” i un escenari natural senzillament aclaparador magníficament realçat.
Certament un viatge per les corrents del Mekong esdevé màgic i no s’oblida mai més. Les tonalitats i la màgia dels seus paisatges sorprenen una i altra vegada al viatger. Planes curulles d’arrossars, cultivats de manera artesana, i turons d’un verd intens, s’alternen amb selves d’impenetrable aparença. De tant en tant, les típiques construccions de fusta de la zona i els inevitables temples destaquen en el panorama selvàtic.
Les aturades del vaixell ens donen l’oportunitat de visitar petits llogarrets a la vora del riu, cadascú amb la seva particularitat, tanmateix però amb un denominador comú, la presència de desenes d’infants als qui la mare natura sembla haver dotat d’una expressivitat forà del comú. Mai en el transcurs dels meus viatges havia enregistrat tantes imatges d’infants com en aquest…
El Mekong ens diposita a Luang Prabang, una ciutat declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco i dominada pel turó de Phu Si. De 100 metres d’alçada, resta ubicat al bell mig de la ciutat. Dalt de tot, l’inevitable temple i un estupa daurat que apunta directament al cel. Mirant cap a baix, es divisa la ciutat sencera i la confluència dels dos rius que la banyen: el Mekong i el seu tributari Nam Khan. El millor moment per apreciar Luang Prabang des de la privilegiada talaia del Phu Si és l’hora baixa, quan la llum lleugerament rovellada del capvespre banya de biaix la vila i la immensitat de la selva que la envolta, un mar de vegetació del que esporàdicament emergeix la agulla d’algun estupa.
El reclam de la Unesco ha fet de Luang Prabang una vila molt turística, però aquest fet no desmereix en absolut els seus encants. Impensable sense el poderós factor budista que tot ho
amara, hi ha ni més ni menys que 66 temples repartits per aquesta ciutat de poc més de vint i cinc mil habitants. En molts d’aquest recintes regna una pau tan antiga com la creença que els hi dona sentit. La presència de centenars de monjos resulta indefugible ja que te’ls trobes per tots els racons. Cada matí pels volts de las sis se’ls pot veure tots junts en fila recollint amb cassoles els aliments que un grapat de ciutadans els hi ofereixen.
Laos és un dels pocs països del món que encara es declara formalment comunista, amb una forta influència de Xina. És força més impenetrable que Cambotja i a primera vista sembla molt menys desenvolupat i pobre. Les estadístiques també el situen a molta més distància de Tailàndia pel que fa al nivell de vida de la població.No és gens fàcil interpretar la mentalitat local, però n’hem tret la impressió que la corrupció no es aquí tan estesa com entre els seus veïns, i en tot cas és força menys evident. Des de fa cinc anys ha començat la obertura d’un règim fins llavors hermètic, i s’ha iniciat la progressiva liberalització de la economia seguint el model xinés.
Ens ha sobtat també l’aparent sintonia i entre els monjos budistes i el regim comunista que semblen conviure en total normalitat. De tota manera i malgrat l’exuberància del seu paisatge i la seva aparent pau social, la impressió que n’hem tret és la d’un país més aviat trist i profundament melangiós.
Finalment el nostre recorregut per Laos a traves del Mekong conclou a Vientiane, la capital que amb uns 600.000 habitants te en els temples budistes el seu màxima atractiu. L’estètica comú als països comunistes i la seva megalomana concepció urbanística hi és també molt present, en forma d’immenses avingudes, parcs monumentals i desproporcionats edificis oficials.La nostra visita coincideix amb les festes d’aniversari dels 450 anys d’existència del país. També el Partit Comunista celebra els seus trenta-cinc anys des de que és al
poder al front de la República Democràtica Laosiana, i la capital es plena de dirigents polítics de tot el món als que s’ha convidat a donar fe de la aparent fortalesa del règim autocràtic.
Serà la darrera ullada a Laos. Han estat gairebé 1000 quilòmetres de recorregut a través del riu Mekong. Si tot va bé, d’aquí una estona marxarem cap a la veïna Tailàndia, darrera
etapa del nostre periple asiàtic d’enguany.
