Siem Reap, la vila més turística de Cambotja, no debades a pocs centenars de metres s’hi troba un dels monuments quela UNESCO ha declarat patrimoni de la Humanitat: el complex d’Angkor. Aquí es trobava la capital de l’imperi Khmer, una civilització que va dominar tot el sud-est asiàtic entre els segles IX i XIV. Mitjançant revolucionàries tècniques agrícoles van
donar als seus habitants una extraordinària prosperitat.
Els khmer van absorbir les creences religioses de la Índia, que van adaptar al seu propi univers. Finalment van ser sotmesos per cultures més aguerrides com les thai i cham encara que no anorreats doncs encara avui es conserva l’alfabet, llengua i tradicions khmer, i l’orgull d’un passat que saben gloriós.
El país és una meravella, i la gent d’una amabilitat extrema, malgrat el que els hi ha caigut damunt. Fins fa poc va ser escenari d’una cruel guerra civil que al llarg de 30 anys ha martiritzat un país pobre i petit, màrtir del que encara no s’anomenava globalització, però que va esdevenir una peça més de la partida d’escacs llavors anomenada guerra freda.
La història es simple. El mur no havia caigut encara i la comunista Xina recolzava una de les faccions que lluitaven pel poder en aquest racó de món, els Khemers rojos, que van anorrear una quarta part de la població -2.000.000 i mig de persones que formaven la elit intel·lectual i artística del país- en una mena de reedició de la Revolució Cultural de Mao Zhe Dong.
Rússia, també, comunista encara que d’una altra corrent d’opinió com ara l’anomenarien, començava a disputar-se el sud est asiàtic amb Xina l’Orient mitjà. La veïna Vietnam acabava de lliurar una terrible guerra amb l’imperi americà, una contesa ferotge que havia estat bàsicament finançada pels xinesos. Unes despeses enormes que hipotecaven el futur de moltes generacions de supervivents de la catàstrofe. Va ser llavors que van decidir no pagar i fer costat a la URRS enfront de la emergent Xina.
El resultat va ser una guerra atroç entre germans en la que van morir un munt de persones que, el que és més trist de tot, no ha servit absolutament de rés als cambotjans, ans el
contrari. La corrupció avui regna al país, l’exercit, les classes dominants són les de sempre i els khmers rojos i els seus enemics d’abans comparteixen poder i control absolut . Simplement s’han repartit el pastís sota la mirada còmplice dels EU i la Unió Europea…
El país encara està sembrat de mines unipersonals -fabricades moltes d’elles a Espanya- i cada dia en pateixen les conseqüències uns quants camperols innocents i analfabets.
Que em dispensin els que potser esperaven una crònica de viatge light. Potser és el que hauria estat, però la casualitat va ser que ahir, mentre esperàvem per accedir a un dels temples més impressionants d’Angkor, concretament el de Banteay Srei -sensacional, per cert- vam tenir que esperar doncs s’havia prohibit l’accés temporalment ja que el coreà Ban Ki-moon, actual Secretari General de les Nacions Unides
i Hillary Clinton, Secretària d’Estat dels EU, l’estaven visitant…
Potser algú dirà que no te rés a veure una cosa amb l’altre, però jo crec que parlem del mateix. Com que a casa nostra estan en plena campanya electoral, i cap polític perd l’oportunitat
de vendre el seu producte en tots els escenaris que li són abastables, no m’he pogut sostreure a posar de relleu les misèries de la política en majúscules si aquesta s’allunya del que són els interessos reials dels qui els han de votar.
La gent de Cambotja no voldria més que treball i poder menjar cada dia. Un respecte per la seva cultura ancestral, llengua i tradicions i que els polítics no s’enriquiren a costa d’ells. Vist des d’aquí em sembla gairebé utòpic, però …
