Ja em perdonareu però a mi tota aquesta polseguera amb els mercats m’evoca qui quan se li assenyala la lluna es queda mirant el dit. És no anar al fons de la qüestió i fugir d’estudi davant la magnitud d’un desastre del que tots ens som una mica responsables, sigui per acció o omissió. I quedi clar que no seré jo qui negui que alguns ho són molt més que d’altres.
Però és que la història ensenya que els estats sempre ha estat finançats per prestamistes de tot pelatge, i els famosos “mercats” no son rés més que els hereus d’aquests. Només cal llegir l’impagable “Las venas abiertas de América Latina” de l’uruguaià Eduardo Galeano per recordar com ja al segle setze a l’Imperi Espanyol, els immensos beneficis de l’espoli d’Amèrica van anar a parar directament a les arques dels banquers, fonamentalment britànics i dels països baixos, que havien prestat els diners necessaris per fer-lo possible. Les tones d’or i plata anaven directament de les Índies a Londres i Amsterdam mentre l’anomenat “segle d’or” era també el de la misèria per la majoria dels ciutadans de les Espanyes.
Eren “els mercats” de llavors. La diferència amb el temps actual és únicament la globalització, que amb l’ajut de les noves tecnologies facilita extraordinàriament la tasca dels prestamistes i els converteix en ens sense rostre i gairebé intocables. De tota manera, i gràcies a aquestes noves tecnologies, també l’especulació s’ha socialitzat a nivells extraordinaris. Així, crec que no estaria de més recordar que tothom que per exemple te un fons de pensions o inverteix directa o indirectament en borsa, forma part, li agradi o no, de l’univers d’aquests malvats “mercats” i rep beneficis procedents de la especulació a escala planetària.
Vulguem o no, la profunda evolució del capitalisme l’ha convertit en el sistema hegemònic dins el planeta terra i el sistema financer n’és la peça bàsica. La resta d’experiments s’han estavellat contra l’evidència que és el sistema econòmic que millor s’adapta a la complexa condició humana, i avui per avui no té substitut.
Davant l’eclosió del mercats financers, resulta doncs un xic patètic l’esquinçament de vestits davant una realitat tan antiga com les estructures del comerç mundial des del seu mateix naixement. El fons de la qüestió és tanmateix que estats i particulars estan endeutats fins les celles pel seu mal cap, i com que no hi ha altre remei que seguir demanant diners per sortir del pou, els creditors se n’aprofiten i els interessos esdevenen astronòmics.
Els mecanismes que tradicionalment feien servir els estats com a contrapés al poder dels prestamistes han estat minuciosament desmuntats peça a peça, i el curiós és que la responsabilitat de que tal cosa hagi succeït te noms i cognoms, però la memòria col·lectiva és fràgil i curiosament ara estem a punt de votar per majoria absoluta als coreligionaris dels qui primer van començar a suprimir els controls sobre els mercats..
Ja se sap que els poders fàctics són inherents a l’existència de la democràcia, però l’estat de salut d’aquesta depèn de la capacitat de control de la majoria sobre les elits. Avui els poderosos s’han modernitzat mentre que la política democràtica, entesa com a gestió honesta i neutral de la cosa pública segueix utilitzant instruments d’altres èpoques com uns partits polítics absolutament fossilitzats.
Davant d’aquesta situació d’extrema fragilitat dels mecanismes de control democràtic, no és estrany que al sud d’Europa els poders fàctics facin la seva política sense oposició. Com sàviament explica Enric Juliana en el seus articles a “La Vanguardia, a Grècia són les grans famílies de sempre, a Itàlia el Vaticà i la burgesia industrial del nord…i a l’Estat Espanyol, afegeixo jo, els grans grups financers, un cop es dissolgui el miratge pretesament salvador del PP.
És la política lampedusiana, canviar-ho tot perquè no canvii rés, però política al cap i a la fi.
Davant d’aquesta situació no crec que hagi altra camí raonable que la superació de les petites misèries i sectarismes ridículs a través d’unir esforços per tal de sortir del forat. No són temps per tant d’utopies; és moment d’arremangar-se i començar a pencar de debò. Des del nivell més baix de l’administració fins els màxims representants s’ha de donar exemple a la ciutadania.
Tornar a la política de gestió eficaç dels recursos públics, de no estirar més el braç que la màniga i posar la llavor perquè quan escampi, que crec que escamparà, les comunitats que hagin fet els dures estaran ben posicionada per tornar a créixer d’una manera racional i sostenible.
La política és imprescindible però calen polítics de debò, honestos i preparats (que no vol dir necessàriament tecnòcrates). No és temps d’eslògans sinó de parlar clar i català a la gent. Crec que la majoria agrairia que se li digués les coses pel seu nom i l’hi expliquessin sense embuts quina és la realitat. Es necessiten lideratges sòlids que mostrin camins, per difícils que siguin. No crec que necessitem venedors de fum ni profetes del desastre, simplement algú que tradueixi al llenguatge polític quelcom tan poc comú com el mateix sentit comú.
