“Habrá un día en que todos, al
levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad”
Ens ha deixat l’autor d’aquestes rimes
inoblidables que esdevingueren un himne d’esperança en temps
complicats. Era José Antonio Labordeta, aragonès il·lustre i
demòcrata insubornable, un referent moral de primer ordre per moltes
generacions d’espanyols i catalans que acompanyats de les seves
cançons vàrem tenir el goig de viure una etapa històrica
irrepetible.
Músic, poeta, professor i passejador
inesgotable pels paisatges ibèrics, les seves cançons de llibertat,
entonades en èpoques compromeses han quedat enregistrades per sempre
en moltes oïdes. Encara avui em sentiria capaç de recordar la
lletra íntegra d’algunes de les seves creacions més emblemàtiques,
i estic convençut que molts compartiran el meu record emocionat.
És com si l’estigués veient, amb el
seu aire inevitablement professoral. Posat seriós, cap-cot i
tanmateix enèrgic i decidit, pujant a l’escenari de qualsevol dels
molts actes antifranquistes de finals de la dictadura en que mai hi
faltava. A continuació la seva veu potent feia emmudir de sobte els
auditoris més esvalotats. Després de la primera nota es feia el
silenci i a tots se’ns posava la pell de gallina.
Era el clam de la terra profunda,
d’aquella gent “sense místics ni grans capitans” com deia
Raimon, i que exigia dignitat pel seu país. Era un cant a l’Aragó,
històricament menystingut i explotat. Un crit profund de denúncia
per tal de cridar l’atenció i aconseguir que la sang en forma
d’aigua tornés a circular per les venes del seu estimat riu Ebre
després de segles d’explotació fins l’esgotament.
Més tard va fer política activa i va
arribar a ser diputat regionalista aragonès. Polític ocasional i
atípic, amb la seva franquesa propicià episodis inèdits i
memorables en aquest insòlit teatre que és el Congrés dels
Diputats. La seva actitud va col·laborar en dignificar una feina
cada cop més devaluada, i passarà a engrossir la història de les
persones honrades que, entre tant poca vergonya, també han honorat
la funció pública.
Gran conversador i de tarannà
dialogant era tanmateix duríssim amb els intolerants. La llibertat
en majúscules era la seva divisa i no entenia que haguera gent que
no deixés expressar-se lliurement al proïsme. En aquest sentit
detestava profundament els que, mancats d’arguments, amaguen la seva
impotència ofegant les paraules alienes amb esbroncades i fressa.
És llei de vida, però no deixa de ser
colpidora. En arribar a una edat van desapareixent una a una les
icones, s’acumulen els records i ens anem quedant més i més sols
amb la certesa que el temps individual s’esgota irremeiablement.
Avui ha estat José Antoni Labordeta que s’ha incorporat al cicle, i
s’ha reunit amb seu estimat germà Miguel que sempre va restar
present en els seus treballs.
Des de l’emoció, el respecte i
l’agraïment per tot el que ens ha aportat aquest aragonès
universal, tan sols se m’acut un comiat potser molt poc original però
profundament sentit: descansa en pau, company. T’ho has guanyat!.
