Sinopsi: Comentaris sobre la sentència del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya sobre el polígon A1 de l’Aigüeta, i valoració
de la reacció pública que aquesta va suscitar en l’exalcalde de la
Bisbal, Sr. Ramon Romaguera.
El tema ha estat molt de temps a l’aparador de la política
bisbalenca. El seu punt i gairebé final, i el rebombori que va provocar
en el darrer ple municipal, penso que justifica amb escreix que avui
intenti aportar una certa llum sobre una qüestió certament molt àrida
pels no iniciats en dret, i aprofundir en algunes de les seves
repercussions públiques.
Al meu entendre, el text legal consagra la absoluta escrupolositat
del procés reparcel·latori jutjat, en quan a que confirma la legalitat
del planejament del sector (Modificació del Pla General i Pla Especial
de l’Aigüeta), el còmput de superfície de les parcel·les, aprofitaments
anterior i posterior, i la determinació dels bens de domini públic
hidràulic.
En definitiva, certifica que fins l’aprovació inicial, inclosa
aquesta, el procés urbanístic va ser impecable, i que havent estat
rubricat per una administració diferent a l’ajuntament de la Bisbal, en
aquest cas la Generalitat de Catalunya a través de la Comissió
Territorial d’Urbanisme, no està afectat per cap mena
d’incompatibilitat.
Declara provat que un cop aprovada la fase inicial, va existir
incompatibilitat en la signatura de dos decrets per part del llavors
alcalde Sr. Ramon Romaguera, ja que la reparcel·lació afectava terrenys
de dos cosins germans seus. Es tractava dels decrets de l’aprovació
final, i el de la denegació del recurs de reposició que contra ella hi
van interposar els demandants.
Per aquest motiu, tot i declarant expressament que totes les
operacions urbanístiques de fons s’ajustaven a la legalitat, el tribunal
anul·la l’aprovació definitiva de la reparcel·lació.
Pels mal pensats, que sempre n’hi ha, s’ha de subratllar que la
sentència esvaeix qualsevol ombra que algú poguera haver vist en la
honorabilitat personal de l’exalcalde, ja que es declara expressament
que tot i la incompatibilitat en que va incórrer en signar els decrets,
la resolució va ser plenament ajustada a dret. Punt aquest darrer, que
entenc que serà definitiu per deslliurar-lo també de tota
responsabilitat personal en altres procediments instats pels mateixos
demandants, i oberts pel idèntic tema en via penal, doncs entenc que si
no hi ha resolució injusta no pot haver-hi mai prevaricació.
La sentència només anul·la doncs l’aprovació definitiva del
procediment reparcel·latori, i el mes greu que podria succeir, posats a
fer cas a la interpretació més negativa, és que s’hagués de repetir a
partir de l’aprovació inicial, però això en cap cas hauria de comportar
cap canvi en el projecte original, doncs el Tribunal ha entrat a
conèixer, i ha rebutjat totes les al·legacions dels demandants en aquest
sentit.
Així, posant-nos en la pitjor situació possible, entenc que la
resolució únicament comportaria una pèrdua de temps, si s’hagués de
tornar a treure a exposició pública abans de l’aprovació definitiva, i
en cas de recurs només serien admissibles els arguments no emprats fins
ara.
Fins aquí la estricta interpretació de la sentència i les que jo
considero que poden ser les seves conseqüències, però anant una mica més
enllà, i mentre no es faci pública alguna cosa que ara mateix se
m’escapa, en l’ambient sura la impressió que tot aquest enrenou era
fàcilment evitable.
Pel que tinc entès, abans d’arribar al punt final del procediment ja
s’havien expressat públicament algunes reticències pel parentiu de Ramon
Romaguera amb els dos propietaris afectats. La cautela i la experiència
semblaven demandar per tant l’abstenció de la seva signatura, màxim
quan aquesta no era imprescindible.
La pregunta del milió és doncs, perquè va signar els decrets posant
en risc el que tant esforç havia comportat?
En desconec la resposta, però sembla fora de dubte que les signatures
van estar un error, i en aquest sentit es ben cert que el contingut de
la sentència és una molt bona notícia pel municipi, però també pel seu
exalcalde.
És perfectament normal que un polític s’equivoqui de tant en tant,
com li passa al comú dels mortals, i això ho entén tothom. Per aquest
motiu, em consta que molta gent, que com jo mateix li té afecte personal
i li admira la gestió duta a terme a la Bisbal els darrers anys,
haguera desitjat que Ramon Romaguera acceptés el fet amb tota
normalitat, assumint la seva quota part de responsabilitat, i celebrant
la resolució judicial com un mal menor.
Malauradament no va ser així, i la seva reacció va ser la d’esbroncar
públicament a demandants, polítics que llavors estaven en la oposició, i
a un periodista.
La veritat és que en llegir-lo a la premsa, l’episodi em va semblar
francament deplorable, siguin quines siguin les raons de fons que el van
provocar. En tot cas, sempre i quan no es tinguin proves que com a
mínim justifiquin l’escalfament verbal, la sortida més raonable per
tornar les coses al seu lloc em semblaria ser la de demanar disculpes
als afectats, i a continuació posar-se a disposició de l’equip de govern
de l’Ajuntament de manera incondicional, per tal de concloure el tema
lo més ràpidament possible pel bé de la vila.
