Després d’una llarguíssima absència de la part escrita d’aquest bloc, bàsicament motivada per la meva dedicació dels dos últims darrers anys al Magazine de Ràdio Bisbal, m’he decidit a reemprendre les notes que ara fa un any vaig abandonar. La veritat és que ja ho començava a trobar a faltar i m’he fet el ferm propòsit de mantenir una certa continuïtat.
Encara influït pels extraordinaris convidats que vam tenir ahir al Magazine, he pensat que que millor que fer-ho parlant de l’Empordà, el petit país que ens agombola.
I és que ahir ens van visitar en tres autèntics homenots tant arrelats al territori com l’escriptor, polític i economista Joan Armangué, el catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB Joan Cals i l’historiador Salvador Vega, aquest darrer de la ma de l’Antoni Martí, cineasta i activista cultural, un dels col·laboradors de luxe amb qui compte el programa.
Em sembla gairebé impossible resumir en poques línies tot el que es va dir al llarg de la fèrtil trobada recollida pels micròfons de Ràdio Bisbal, però convidats i membres de l’equip vam coincidir en la necessitat de superar la concepció de l’Empordà com a pessebre que es basteix els caps de setmana i períodes de vacances per satisfer passavolants o pixapins ocasionals. Es va insistir en la necessitat de recordar a tothom, inclosos les persones que l’habiten o en gaudeixen de manera continuada en segones residències, que a l’Empordà hi viu gent que es te que guanyar la vida i cal fomentar l’activitat productiva sostenible si no volem que les nostres pobles i ciutats esdevinguin de cartó pedra.
El paisatge i la cultura són el principal actiu d’un territori que reclama urgentment noves iniciatives polítiques que evitin la conversió en ciutats dormitori amb la conseqüent degradació dels espais comunitaris. Cal enderrocar aquesta mena de mur invisible entre Alt i Baix Empordà i també amb el Gironés i la resta de comarques gironines per tal de crear estructures productives comunes abans que la degradació del patrimoni natural, avui ralentitzada per esgotament a la costa, es traslladi a l’interior acabant per malmetre allò que tants segles ha costat bastir.
En el seu excel·lent llibre “Gent de l’Empordà” Joan Armangué ens recorda que en èpoques medievals era freqüent considerar l’Empordà com la cinquena província de Catalunya i potser ara seria l’hora de reivindicar-ne una vegueria pròpia.
Abans he esmentat la cultura com un dels motors de creixement d’un Empordà unificat i dinamitzat, però com també van entendre de una de les intervencions de l’historiador de Verges Salvador Vega al programa, si la cultura no es viscuda com a pròpia per la gent i aquesta no se la fa seva esdevé un concepte inútil i buit de significat. En un altra apartat d’aquest bloc parlo avui de la situació de la cultura bisbalenca i per tant ho deixo aquí, no sense agrair públicament a Joan Armangué, Joan Cals i Salvador Vega la seva magnífica aportació, recordant que la podeu recuperar a través del podcast del programa.
