¿Explicar la realitat tal com un l’ha vist o explicar-la de manera que s’acomodi als interessos de qui parla? El periodisme fa molts anys que pugna entre la voluntat de veritat i la voluntat de poder. I, desgraciadament, la realitat no sempre va a favor dels que voldríem creure que, a la llarga, el que dóna poder és explicar la veritat. Per dir-ho en caricatura, cada vegada hi ha més mitjans que donen la seva opinió i després procuren que la descripció de la realitat que fan s’hi adapti, en lloc de primer explicar el que passa i després dir-hi la seva. Aquests dies tenim un bon exemple de la confusió periodística entre desitjos i realitats, en els rius de tinta, de paraules i d’imatges que es gasten parlant de negociació per avortar l’anomenat procés català. Hi ha molts desitjos de sectors empresarials, polítics i periodístics i molt poques realitats tangibles. Però es tracta d’anunciar moltes vegades que hi ha indicis de negociació, de repetir fins a l’infinit la paraula diàleg per veure si d’aquesta manera s’imposa. És una forma de pressió sobre els actors polítics, però sobretot és una pluja fina que pretén portar els ciutadans a la conclusió que tot plegat no té sortida, perquè la claudicació es vagi imposant. Parlar molt de negociar, per no negociar res.
Qüestions d’emancipació, de Josep Ramoneda a l’ARA de dimecres 16 d’abril del 2014
