A propòsit de la inauguració del tram d’aquest tren de luxe fins a Figueres som molts el que pensem que vint anys de retard s’ha posat la cirereta d’un pastís que mai s’haguera tingut que cuinar.
Vivim en un país en el que desplaçar-t’hi en tren és habitualment una aventura d’incert final (al menys pel que fa a l’hora d’arribada a la destinació triada) i en el que el nombre de mercaderies que es transporta per ferrocarril és irrisòria comparada amb la d’altres del nostre entorn. Semblaria lògic doncs haver començat per resoldre la problemàtica dels trens regionals i de rodalies així com els corredors ferroviaris de mercaderies abans d’emprendre el llarg i ruïnós camí del TGV.
Doncs no. Com gairebé sempre passa a Espanya – i també malauradament en el nostre país- s’ha començat a bastir l’edifici pel terrat, i ara que tenim més quilòmetres d’alta velocitat ferroviària que cap estat democràtic del món, descobrim astorats que no ens en podem pagar ni tan sols el manteniment.
Molt em temo que quelcom de similar podria passar si Catalunya pretén traslladar la fórmula de la alta velocitat al terreny polític. Tot i que comprenc perfectament que hi hagi gent que ha esperat tant aquest moment que ara tingui molta pressa, l’enemic és massa fort com per permetre’ns relliscades.
Escric això a propòsit del document sobiranista consensuat entre CiU i ERC per sotmetre’l a la resta de forces polítiques al Parlament i comparteixo plenament les reflexions que avui divendres 11 de gener li he escoltat a Josep Ramoneda en una tertúlia a Catalunya Ràdio
“Voleu dir que no anem massa de pressa?”, es preguntava el filòsof. I seguia “Fa quatre mesos l’objectiu immediat era el pacte fiscal. Passades les eleccions era la consulta, i ara ja és la independència. No seria millor anar pas a pas i cenyir-nos de moment al dret a decidir que és el que de veritat ens uneix a quasi tots?”
Em semblen unes sàvies paraules. M’atreveixo a dir que sobre el dret que té Catalunya a decidir lliurement quin ha de ser el seu futur hi estaríem d’acord més del 80% dels catalans i els seus representants polítics així ho haurien de ratificar. Seria una majoria tant aclaparadora que ningú gosaria discutir-la en termes democràtics, i el camí lògic per emprendre l’aventura en la que molts somniem.
Després, un cop aprovada la declaració amb una base parlamentaria tan sòlida, ja arribaria el moment de defensar de forma exhaustiva totes les possibles alternatives perquè finalment el poble sobirà pogués decidir el seu destí amb prou coneixement de causa.
Pretendre cremar etapes i aprovar parlamentàriament una declaració independentista em semblaria, a més d’extemporani, un greu error puix deixaria fora de l’acord a grups polítics que, tot i ser partidaris del dret a decidir, contemplen per Catalunya altres fórmules distintes a la de la independència.
En la tertúlia que vaig escoltar Ramoneda, una altra personalitat de contrastada solvència intel·lectual com Pere Portabella va concloure parlant del mateix tema, que confondre tàctica i estratègia és sempre sinònim de fracàs polític. Hi coincideixo, i no voldria per rés del món ser testimoni de la terrible frustració que representaria per a milions de catalans el malbaratament d’aquesta oportunitat històrica.
Ignoro si la alta velocitat te un veritable sentit en algun aspecte de la vida excepte per navegar per Internet, però estic absolutament convençut que aplicada a la política és el camí més directe cap el desastre.
