Esvaïdes les incògnites post-electorals per fi està rubricat l’anomenat pacte per la llibertat que en principi, i amb permís del senyor Duran i Lleida, garanteix l’estabilitat del govern de Convergència i Unió com a mínim els propers dos anys.
De la ma d’un impecable Oriol Junqueras, el sentit patriòtic ha primat sobre el tacticisme partidista i Esquerra Republicana de Catalunya ha mostrat la seva millor cara. Una maduresa que l’honora i que s’havia trobat a faltar els darrers temps.
El discurs d’investidura del President Mas ha estat amarat de l’esperit del pacte amb ERC. Toc socialdemòcrata en les noves mesures de política econòmica i l’esperada data per la consulta sobiranista. Segons la lectura oficial convergent seria la resposta clara al doble missatge rebut del seu electorat el passat 26 de novembre: major sensibilitat social i aposta indubtable cap a la sobirania.
El dubte sorgeix però quan des d’algun sector de la mateixa coalició nacionalista es parla a cau d’orella d’un altra missatge menys publicitat: el rebuig a l’opció independentista d’una important massa de votants de tota la vida de la federació nacionalista. Segons aquesta versió els vots prestats no haurien compensat ni de bon tros la fuita dels sufragis més conservadors i d’aquí la reticència a fer autocrítica d’una campanya tan messiànica com nefasta.
A l’altra banda de l’arc parlamentari, el nou rumb de la política catalana deixa encara més desvalgut i en fora de joc a un PSC que a hores d’ara, i segons un analista tan qualificat com l’Antoni Puigverd, està políticament mort. A força de cercar centralitat s’ha quedat definitivament sense espai polític. La seva ànima catalanista li exigeix coresponsabilitat amb el govern del país en aquest moment històric, mentre que el PSOE li nega el pa i la sal per contemporitzar amb la consulta.
Si no es produeix un miracle el senyor Navarro té mala peça al teler, i mentrestant, tenint en compte el suport d’ERC al govern, l’autèntica oposició d’esquerres queda en mans d’Iniciativa i les CUP. A la dreta unionista, el PP i Ciutadans ja tothom sap a que juguen, i per tant, fent cas a al meu metge que m’ho ha prohibit, no hi perdré ni un minut en parlar-ne.
A propòsit de les CUP, i pensant en els amics bisbalencs que tantes hores i esforços personals han esmerçat en l’empresa, em satisfà enormement poder saludar l’entrada al Parlament d’aquesta veritable glopada d’aire fresc. Ara però, la pedra de toc per aquesta formació vindrà a l’hora de compaginar el seu discurs polític jove i trencador amb el disseny de polítiques efectives per la gestió del dia a dia dels interessos dels ciutadans. Compaginar degudament el seny amb la rauxa i superar la lògica manca d’experiència administrativa, els hi ha d’estalviar esmerçar massa esforços per ingenuïtats polítiques prescindibles com massa sovint l’hi ha succeït a Bildu, el moviment basc en el que s’emmiralla.
Tornant al pròxim govern, l’esforç que li espera és certament titànic i de ben segur que el pacte acabat de signar haurà de passar per proves duríssimes. Bastir un model econòmic singular i elaborar el disseny polític d’un estat propi, més la lluita contra la corrupció i els excessos de la partitocràcia, són només algunes de les fites inajornables que la ciutadania reclama a crits, i que per tant s’haurien d’assolir per la via d’urgència.
Caure en el cofoisme de la majoria parlamentaria sobiranista o el que és el mateix, en la temptació de passar-nos dos anys parlant només de símbols i senyes d’identitat mentre la crisis es carrega el que queda de l’estat del benestar seria suïcida. Demostrar de forma palmària que Catalunya sap fer millor les coses que aquells dels que es vol separar, és potser l’únic argument sòlid capaç en aquests moments de fer eixamplar la majoria social que requereix la conquesta de l’estat propi.
I tot i així serà complicat. Enfront tindrà tota la potència d’un estat, incloses les seves clavegueres i altaveus mediàtics, posant-li tota mena de pals a les rodes. A més, sectors de l’alt empresariat català, inclosos alguns dels seus principals grup mediàtics fins fa poc devots del president Mas, ja han declarat la guerra al sobiranisme i estan emetent tota mena de cants de sirena perquè els mariners s’amotinin contra el capità de la nau.
El camí serà llarg i difícil, però és de no retorn. Ja només queda titar endavant o patir un retrocés històric similar al que va representar el franquisme. Benvinguts doncs al dia després, i els mesos que venen com canta Raimon, cuideu-vos de tenir ben cordats els pantalons.
