No se si compartireu la meva mateixa sensació però crec que acabem d’assistir a un espectacular triomf de la democràcia. La participació en aquestes darreres eleccions al Parlament de Catalunya, tantes vegades reivindicada com autèntica assignatura pendent del sistema, ha estat la més nombrosa en unes autonòmiques a casa nostra. I m’atreveixo a afirmar que aquesta ha estat la clau d’uns resultats que han sorprès a la majoria.
A l’hora d’intentar desxifrar-los, em sembla en primer lloc evident que els errors de càlcul han passat factura als qui havien venut la pell de l’ós abans de caçar-lo. El passat 11 de setembre vàrem sortir al carrer un milió i mig de persones per demanar que Catalunya fos un nou estat d’Europa. La xifra era espectacular, però la crua realitat s’ha encarregat de demostrar que aquest gran nombre de persones no érem tot el poble de Catalunya ans tant sols una part, per significativa que pogués semblar.
A més a més, ara constatem que més enllà del sentiment identitari que a tots ens unia, hi havia altres motius que impulsaven la gent a sortir al carrer fins assolir la xifra màgica del milió i mig. Pretendre capitalitzar-la en exclusiva ha estat un dels errors importants de la campanya del president Mas.
La nit electoral li vaig escoltar a l’espectador d’una de les cadenes de televisió que seguien els resultats, una sentència que em va semblar absolutament clarificadora. Aquell senyor opinava que la clau per entendre uns resultats tant sorprenents estava en que en aquelles eleccions i amb una mateixa papereta de vot es decidien dos qüestions molt diferents: la identitària i el model econòmic del país. Finalment la gent va optar per una o altra, castigant la candidatura de CiU que pretenia unir-les.
Crec que aquest anònim espectador tenia tota la raó. Malgrat que la política econòmica no va estar del tot absent del debat, és cert que CiU li va adjudicar un paper secundari. Molts vam creure –jo el primer- que el que tocava era la construcció d’un estat propi, més racional, que fes possible una altra política social. A la vista dels resultats és evident que els qui això pensàvem ens vam equivocar de mig a mig; ens va mancar sensibilitat davant del patiment de tanta gent angoixada per una realitat a la que no li veuen sortida.
No em semblaria just acabar aquest capítol d’anàlisis electoral sense fer també esment a la influència que en elles hi pot haver tingut la guerra bruta de la ultradreta mediàtica madrilenya, i l’inestimable aportació que hi han fet les clavegueres de l’estat espanyol. Crec que aquesta ingerència, per altra banda previsible, va introduir no pocs elements de dubte en molts ciutadans de bona fe, i no em sembla gens aliena a algun dels moviments d’última hora en intenció de vot. La seva descarada utilització, unida a la d’arguments tan menyspreables com la por i el catastrofisme, també han jugat el seu paper en bosses d’indecisos i deixen ben retratats els polítics que les van emprar com arma electoral
Però ara ja està tot dat i beneït i no cal donar-li massa voltes; el que toca és acceptar sense reserves la decisió de la voluntat popular. La majoria sortida d’aquestes eleccions ho voldrà tot d’entrada. Que s’exerciti el dret a decidir i es realitzi la consulta, però també que, tot i les exigències de Brussel·les, s’acabin les polítiques d’austeritat i les impopulars retallades.
Al mateix temps el govern que vingui haurà de garantir que es generin els ingressos suficients per tal que cada final de mes es puguin pagar funcionaris, serveis socials i la maquinaria necessària perquè el país funcioni. Tot això compaginat amb un finançament on sembla que tothom està d’acord en que el dèficit fiscal de Catalunya és insostenible i porta el país a la ruïna, però no hi ha en absolut consens a l’hora de definir estratègies per combatre’l.
Àdhuc crec que haurem de convenir en que això de voler-ho tot està molt bé com eslògan electoral però que la perfecció no existeix, i per tant és impossible també en política. Caldrà doncs intentar governar i al mateix temps quadrar aquesta mena de círcol diabòlic.
Tots els indicadors assenyalen que el 2013 serà un any duríssim. Els propers pressupostos de la Generalitat hauran de ser necessàriament restrictius i per dur que sembli s’hauran d’aplicar noves retallades. El govern que es formi se n’haurà de responsabilitzar, amb la càrrega d’impopularitat i pèrdua de vots que du aparellada si es vol evitar que Catalunya faci fallida. Un moment excepcionalment delicat que posarà a proba el sentit de país i l’autèntic patriotisme de les formacions polítiques que dia si dia també se n’omplen la boca. Ara és quan el poble els hi demanarà patriotisme de debò, no del “de boquilla.”
En definitiva, un escenari molt propi del tarannà d’un país tan poc gregari com és el nostre, però que en el moment actual fa feredat. Hora de la política en majúscules, i dels polítics de debò. A risc d’anar contracorrent, permeteu-me dir que a aquests darrers els planyo sincerament. Per rés del món m’agradaria estar dins la seva pell.
Manel Magrinyà i Ros
