Sembla fora de dubte que després de l’onze de setembre d’enguany ja rés tornarà a ser igual al nostre país. Que un milió i mig de persones s’hi manifestessin a favor, situa la independència de Catalunya al bell mig de la discussió política. El debat està obert, és transversal i amara totes les sensibilitats. S’han acabat les mitges tintes i és l’hora de la política i dels polítics de veritat. Els partits que no se n’assabentin estan condemnats a una llarguíssima travessa del desert, o qui sap si fins i tot a la seva desaparició de l’escena política catalana.
En aquest marc general, la manera com el President Mas està gestionant el desig del poble català, majoritàriament expressat al carrer, em sembla realment brillant. Amb un llenguatge clar i planer, una solidesa intel·lectual que inspira confiança i la fermesa d’aquell que sap que vol i com arribar-hi, s’ha convertit en el líder indiscutible d’un país que en té necessitat urgent.
El discurs polític d’Artur Mas ha fet forat en la gent, i per primer cop en molt temps, es detecta al carrer una corrent d’opinió favorable -i això és notícia- a un polític. El que no es pot oblidar però, és que fins ara el projecte que representa CiU s’ha identificat popularment amb el catalanisme conservador, i si vol convertir-se en veritable pal de paller de la societat catalana precisa incorporar nítidament elements progressistes que l’apropin més a les necessitats reals del carrer. Hi ha amplis sectors laics que encara se senten incòmodes amb el conservadorisme confessional d’Unió, o demòcrates liberals que recelen del “sector negocis” de Convergència.
El tsunami independentista de l’11’S ha deixat descol·locada l’esquerra tradicional. Iniciativa sembla sovint més pendent de l’estratègia dels sindicats que de fer política. També amenaça d’esborrar del mapa un PSC cada cop més abocat a reconvertir-se en Federació Catalana del PSOE i que sembla haver perdut la C per culpa de la seva escandalosa dependència del partit espanyol i del joc de cadires en que estan entestats els seus quadres.
A l’esquerra nacional que representa ERC, malgrat l’acreditada solvència de la seva actual direcció, encara li costa fer oblidar el desgavell del tripartit i els tombs ideològics dels darrers anys. La forta competència de SI i la desbocada demagògia dels seus caps visibles, sembla haver estat el tret de sortida d’una embogida competició per veure qui és més sobiranista, el que allunya els independentistes “de tota la vida” més moderats i reflexius.
En aquesta línia, es troba a faltar en l’escenari polític actual la presència d’una formació socialdemòcrata i liberal, d’obediència nítidament catalana que encarni el tradicional seny del progressisme català. No m’imagino aquest hipotètic moviment com a nou partit independent, doncs penso que a l’esquerra ja hi ha un cert “overbooking”. Si que li veig en canvi un espai dins CiU, com una corrent d’opinió amb veu pròpia ja que els seus postulats son plenament assumibles per la Federació.
Si als sectors pels que el PSC ha deixat de ser el seu model de referència i que avui ja voten CiU, s’hi afegís gent com Marina Geli, Ernest Maragall, Montserrat Tura, Antoni Castells i tants d’altres del mateix tarannà, o despenjats com el mateix Josep Lluís Carod Rovira, la casa comuna incorporaria un patrimoni polític de primer ordre, i podria deixar de ser un eslògan més o menys afortunat per esdevindre una realitat molt potent. La petjada d’un polític de la solvència intel·lectual de Ferran Mascarell, marcaria llavors tendència.
L’aportació d’aquest nou sector seria en principi més qualitativa que no pas quantitativa, doncs els vots que podria aportar són avui per avui, una incògnita. El que em sembla però inqüestionable és el valor afegit que representaria aquesta incorporació que podria incidir amb més força sobre amplies capes de la societat catalana avui orfes de lideratge.
Que després de les duríssimes mesures de contenció del dèficit i conseqüents retallades aplicades per govern d’Artur Mas, en prou feines s’hagi mogut la intenció de vot en les enquestes, només té al meu entendre una lectura que transcendeix en molt la fidelitat a les sigles. La gent té la percepció de que es tracta de gent seriosa, que sap reservar el crit i la pancarta per moments puntuals i extraordinaris. És l’antítesi de l’esbojarrada política del no constant i la reivindicació permanent del que tan fatigada n’està la societat.
Penso que si aquesta tercera pota, avui encara virtual i tan sols en la ment d’alguns somiatruites com jo mateix es fes realitat, donaria aixopluc a molts catalanistes orfes de projecte i seria una gran noticia per la Catalunya del seny que afortunadament aglutina a la immensa majoria del ciutadans del nostre país.
