S’acosten el dia i l’hora, el lema no admet matís de cap mena i no em cap el menor dubte que dimarts 11 de setembre Barcelona serà una caldera a pressió. No tots els qui serem a la “mani” compartim exactament el mateix objectiu immediat. Uns encara veuen possible l’estat propi dins una hipotètica Espanya federal, o com un estat lliure associat a l’estil de Baviera a Alemanya. Però dos no es federen si un no vol, i al contrari del que pensava no fa pas gaire, no veig cap indici en l’horitzó polític espanyol que permeti pensar que aquesta opció tingui la més mínima possibilitat de reeixir. Penso que els optimistes que encara creuen en aquesta opció seran minoria, però tampoc tinc cap mena de dubte de que viatgem en el mateix vaixell. És simplement una qüestió de terminis i aquí no hi sobra ningú
En el seu darrer article publicat el diumenge 9 al diari Ara sota el títol “res no és de franc”, un dels nostres intel·lectuals més lúcids i menys sospitós de nacionalisme forassenyat, Josep Ramoneda, fa una intel·ligent aproximació a l’escenari polític de Catalunya de cares al 11S. Cita un dinar amb el president d’un important fons d’inversió anglès i les seves paraules: «La independència de Catalunya, si no es fa amb molta cura, pot carregar-se l’euro. Sense els ingressos catalans l’estat espanyol és clarament insolvent».
La conclusió, que comparteixo plenament, és que Espanya s’hi juga molt. En conseqüència, a hores d’ara tots els seus mecanismes de poder (clavegueres incloses) estan sens dubte a ple rendiment per evitar la desfeta. Cap reacció, per bèstia que sigui, és descartable.
No serà fàcil i patirem, però por? en absolut. Que ningú entengui aquestes paraules en clau desmovilitzadora. Al contrari, si som majoria no hi haurà qui ens aturi, i tard o d’hora guanyarem. Però no serà fàcil i cal saber-ho. No és l’hora de fer volar coloms i si de tocar de peus a terra i afermar-s’hi. Venen temps difícils, cal sumar voluntats i mostrar un exquisit respecte per aquells que no pensen com nosaltres.
Molts dels qui ens manifestarem dimarts per la independència de Catalunya, fa quatre dies no ens hi haguérem imaginat, i hem de tenir present que cada cop que personatges com Monago o Núñez Feijoo obren la boca, centenars de nous socis s’incorporen al club de la llibertat. Siguem generosos i donem temps a tothom per acabar de fer el ple. Passat dimarts, un cop extingits els ecos del crits i les pancartes serà l’hora dels polítics, als qui hem d’empènyer però també fer-lis costat en aquesta hora difícil.
Som-hi doncs, i que tinguem sort!
