L’afalac de les fulles en els arbres.
Però ha mort aquell impuls antic;
m’envellia de sobte.
¿Com podria, quan tot s’esqueixa, sospirar feliç?
Em fa pena la saba que s’enfila pels troncs renovellats,
la prímula que neix,
el vespre que es perfuma i la nit tèbia.
M’espaordeix la vida que m’espera,
la paraula que creix per a morir,
ésser un altre enllà del meu silenci.
Siempre he sentido la nueva primavera
el halago de las hojas en los árboles.
Pero ha muerto aquel antiguo impulso;
Me envejecía de pronto.¿Como podría,
suspirar feliz, cuando todo se desgarra?
Me da lastima la sabia que trepa por los troncos renovados,
la prímula que nace al atardecer,
que se perfuma y la noche tibia.
Me espanta la vida que me espera,
la palabra que crece para morir,
ser otro más allá de mi silencio.
Joan Teixidor