No va començar gens be la primera etapa del govern sorgit a la Bisbal del pacte entre Esquerra Republicana i Convergència i Unió. Una etapa francament decebedora donades les expectatives que havia generat. Les primeres fuetades de la crisis, però també la manca d’experiència en el funcionament de l’administració pública, van derivar en un seguit d’errors colossals, sobretot en la gestió econòmica i de règim intern de l’Ajuntament.
Quan es van encendre totes les alarmes econòmiques, el pacte es va trencar. CiU va deixar el govern, el que no va ser obstacle perquè el seu cap de llista s’hi mantingués, en oberta rebel·lió contra el partit que li havia fet confiança. Finalment el senyor Iruela va dimitir i aquest fet va permetre el retorn a la primera línia de la política bisbalenca del senyor Xevi Dilmé, un polític de llarga experiència i d’un tarannà que no deixa ningú indiferent.
Amb Esquerra en minoria, i després d’un període de coqueteig amb el PSC trencat amb l’excusa que no hi havia acord possible amb el senyor Romaguera, CiU va refer el pacte, i l’arquitecte en va ser el senyor Dilmé.
A canvi del seu suport al senyor Sais com alcalde, els nacionalistes van rebre dos tinences d’alcaldia, un preu altíssim considerant que tan sols havien obtingut dos regidors per cinc els republicans. La torna però era que Convergència i Unió assolia plenament la política econòmica d’Esquerra.
Es va signar un nou i molt ambiciós pacte de govern entre les dos forces polítiques. Un compromís pels següents tres anys que comprenia 68 objectius. L’anàlisi detallat del seu grau d’acompliment serà sens dubte objecte de valoració pels partits polítics bisbalencs al llarg de la campanya.
Tanmateix però, crec que una lectura molt resumida de l’acció de govern d’aquests quatre anys destacaria com eficaç la tasca feta en el microurbanisme de la vila, i en especial relativa a la via pública, seguretat ciutadana i promoció de la ciutat, parcel·leses totes elles conreades pel senyor Xevi Dilmé.
Controvertit, populista, de reaccions sovint imprevisibles però dotat de notable capacitat de treball, el senyor Dilmé s’ha mostrat com a bon gestor de la cosa pública. La seva companya de partit i primera tinent d’alcalde, la senyora Núria Anglada, l’ha secundat amb discreció i eficàcia a cultura i àrea musical.
L’acció de govern en educació, serveis socials i cooperació, ha estat més que correcta. Discreta a medi ambient i joventut, m’ha semblat força gris a urbanisme, noves tecnologies i participació ciutadana. Molt fluixeta i partidista la política de comunicació, i més que discutible la gestió pressupostària, de l’àrea d’administració i règim intern de l’Ajuntament.
L’àrea de personal em mereix capítol apart ans tinc la sensació que molts treballadors municipals tenen avui la sensació d’haver eixit del foc per caure en les brases. En el seu moment se’ls hi va generar unes expectatives que després s’han rebel·lat com d’impossible acompliment en el context actual de crisis econòmica. Si hi afegim els projectes d’externalització de serveis municipals, amb el risc de creixement de l’índex d’atur que això comporta, el grau de frustració laboral a l’Ajuntament és
notable i fins i tot potser superior a l’etapa Romaguera.
Malgrat totes les llums i ombres d’una gestió global, i tot i assumint l’aparent contradicció amb lo escrit fins aquí, crec que el senyor Lluís Sais ha estat un bon alcalde per aquests quatre anys, dit sigui en considerar que la figura de l’alcalde va més enllà de les àrees concretes que gestiona. No he compartit aspectes puntuals de la seva gestió però penso també que s’ha mostrat com un polític hàbil. Ha sabut rentabilitzar projectes de l’etapa anterior com El Mundial i Torre Maria. Ha capitalitzat amb
encert la circumstància de compartir militància partidista amb l’exconseller de governació, traient-ne el consegüent rèdit en matèria de subvencions per la ciutat. En aquest cas sense concomitàncies partidistes, quelcom de similar es pot afirmar de l’explotació de l’agraïment de l’exconseller Joaquim Nadal en apostar decididament per la opció sud de l’autovia, malgrat el grinyol que això va representar en el si de l’agrupació local d’Esquerra.
La inclusió de la Bisbal dins el Pla de Barris, la cohesió interna de l’equip de govern i la millora de la imatge de la ciutat son al meu entendre els principals actius del govern del senyor Lluís Sais que, li vagin com li vagin les eleccions, opino que s’ha consolidat com un actiu polític important per la Bisbal. En tot cas aviat tindrem ocasió de comprovar la percepció de ciutadania a propòsit de l’abast del canvi i l’inapel·lable veredicte que en dictaran les urnes.
