Les properes eleccions municipals ja estan a tocar. La primera legislatura “del canvi” està arribant a la seva fi i sembla un bon moment per fer-ne balanç. Abans però d’entrar en detalls sobre quin ha estat el paper del govern i de la oposició en aquest període, em sembla important fer una mica de memòria.
Com ja he recordat en alguna altre ocasió, es diu que les eleccions no les acostuma a guanyar l’oposició sinó que les perden els governs. A finals de la passada legislatura només calia passejar pels carrers de la Bisbal amb l’oïda desperta per captar una certa sensació de desencís envers la gestió de Ramon Romaguera, l’alcalde que amb ma de ferro havia pilotat el destins polítics de la vila al llarg dels dotze anys anteriors. No es qüestionava tant la seva innegable capacitat tècnica, com el tarannà personal i un estil de fer política que generava rebuig en amplis capes de la societat bisbalenca.
El fet evident de que l’únic que unia als grups de la oposició era el refús a la seva persona, i de que alguna raó de fons hi podia haver en tanta unanimitat, se li escapava de manera sorprenent en tractant-se d’un polític de tanta experiència.
La política de comunicació de l’Ajuntament envers els ciutadans era deficient, i moltes de les coses bones que es van fer en aquell període van passar desapercebudes. La Bisbal era llavors una vila ben administrada econòmicament, però aquesta bona gestió no va ser suficientment visible pel comú dels vilatans. Els projectes s’eternitzaven en alguns casos per nimietats, i fins i tot el que n’havia estat el vaixell insígnia els darrers anys, la remodelació del Mundial, no va estar llest per inaugurar fins passades les eleccions.
Els canvis en la imatge externa de la ciutat es produïen amb molta lentitud i sense brillantor. Mancava complicitat amb la ciutadania i motivació entre el funcionariat, la primera empresa de la ciutat en nombre de treballadors.
En començar la campanya electoral tothom se n’adonava que aquest cop, i malgrat que la oposició tampoc presentava massa novetats en les seves llistes i programes, als socialistes bisbalencs els hi anirien mal dades. Tothom excepte el mateix Ramon Romaguera, que encastellat dins la seva torre d’ivori i aliè al run-run del carrer, no escoltava ningú.
Romaguera va anar fent com si rés, acumulant projectes sense concloure, cuidant de mantenir el calaix ple i fins i tot va renunciar pràcticament a fer campanya quan tocava, com si la cosa no anés amb ell. Tanta arrogància va acabar per passar-li factura. Ni a darrera hora va saber comunicar el que de bo s’havia fet, i com que s’havia guanyat a pols l’hostilitat dels
mitjans, la neutralitat d’aquests durant la campanya va ser com a mínim dubtosa i sempre al límit.
El PSC va guanyar les eleccions però amb un marge tan estret que no li permetia governar ni tan sols amb l’hipotètic suport de l’únic regidor d’Iniciativa. Ramon Romaguera s’havia tancat totes les portes, i per ERC i CiU era impensable un pacte amb ell.
Finalment el sentiment anti-Romaguera es va materialitzar en posar-se d’acord tots els altres partits que havien obtingut regidors per tal de foragitar-lo de la alcaldia. El pacte entre independentistes d’esquerra i nacionalistes de dreta el deixava definitivament fora de joc.
Havia començat el “canvi” a la Bisbal.
