Passats uns quant dies del terrabastall que va posar el país potes
enlaire crec arribat el moment de l’anàlisi seriós de les conseqüències
d’un incident meteorològic que si bé en principi es podria considerar
com excepcional, molts indicadors coincideixin en considerar fàcilment
repetible, tenint en compte la evidència del canvi climàtic i la
tossuderia suïcida dels poders fàctics que reialment governen el món en
tractar de posar-hi remei.
Sense pretendre en cap cas fer alarmisme gratuït crec que
efectivament fenòmens naturals propis de cada estació com la tramuntana,
els xàfecs primaverals, la sequera estiuenca i el fred de l’hivern,
habituals a casa nostra i de conseqüències fins ara mínimes, esdevindran
cada dia més potents fins a convertir-se en autèntics generadors de
catàstrofes de tota mena.
Cal doncs anar-se preparant per tal que la incertesa que molts
bisbalenc vam patir el fatídic 8 de març d’enguany no ens torni a agafar
desprevinguts i elaborar protocols d’actuació que facin front amb les
mínimes garanties a fets que malauradament molt em temo que aviat
deixaran de ser anecdòtics per esdevenir habituals.
El temporal que ens va caure damunt el 8 de març era certament
imprevisible en la seva virulència, i ens va agafar a tots – i demano
perdó per l’expressió però no se m’acudeix cap altra de més gràfica -,
amb els pixats al ventre.
No crec que s’hi hagi de cercar culpables directes pels seus efectes,
i em sembla fora de lloc descarregar les nostres frustracions en
exclusiva sobre l’Administració i en particular damunt l’esquena
d’alcalde i regidors de l’equip de govern tan sols perquè el poder local
és el que tenim més a ma. Estic absolutament convençut que van fer tot
el que van poder i més, donades les circumstàncies de solitud
institucional en que es van haver de moure, i les eines que tenien al
seu abast, encara que en aquest darrer cas si que tenen una certa
responsabilitat en la mancança d’algunes d’elles. Amb tot, opino que
mereixen tot el nostre reconeixement de la mateixa manera que els
funcionaris en general i els membres de la brigada i la policia
municipal en particular, que es van haver de multiplicar.
Dit això però, també s’ha de reconèixer que no tot es va fer be i van
faltar mitjans que hagueren pogut mitigar la sensació de desempar que
en determinats moments van patir els bisbalencs. La improvisació no pot
tornar a ser l’eina per enfrontar-se a fets similars, i ara que ja tenim
el cap fred és inevitable parlar amb rigor i seriositat del que va
mancar. No és moment de demagògies partidistes, però si de la crítica
serena i constructiva de la que tampoc han de ser absents les nostres
pròpies actituds d’aquells dies.
No solament a les elèctriques i polítics de nivell autonòmic els hi
va mancar previsió. El nostre alcalde, regidors i funcionaris també es
van veure clarament desbordats en certs moments, i el mateix va passar a
la resta de ciutadans. El desastre però ja no te solució i no en
treure’m rés d’aprofundir en les nostres petites misèries ciutadanes.
Ara cal mirar endavant doncs la repetició d’un esdeveniment similar
sense haver previst mesures pal·liatives si que ja fregaria la
temeritat. No em considero ni de lluny posseïdor de suficient
capacitació per aportar solucions concretes perquè penso que es feina
d’aquells que de forma voluntària assumeixen el servei a la comunitat.
En tot cas si que voldria suggerir a qui correspongui una reflexió sobre
alguns punts concrets que em semblen importants.
Per exemple pensar en un protocol que funcioni amb un mínim de
garantia per una atenció bàsica i urgent al veí que ho precisa, quan les
eines convencionals de comunicació com són el telèfon fix i mòbil i
internet deixen de funcionar.
En aquest mateix sentit, els ciutadans que per exemple vivim en cases
aïllades vam rebre amb satisfacció el cens que va dur a terme
recentment l’Ajuntament, precisament i tal com llavors se’ns va explicar
per tenir tothom localitzat en cas de força major. Però el que ningú
sembla ser que va preveure es que fer quan no s’hi pot comunicar amb el
mitjans habituals com va ser el cas que ens ocupa.
La seguretat absoluta no existeix, ho sé, i també que el gaudi del
silenci i dels espais oberts al menys en el nostre cas són un luxe
buscat que comporta la obligació afegida d’una certa dosis de paciència.
Però no és el cas de tothom, doncs pagesos i ramaders comparteixen
aquest mateix estatus segur que amb una percepció diferent, i tampoc cal
que el cost de l’aïllament, buscat o no, sigui excessiu.
Ja us podeu imaginar la sensació de solitud i abandonament que hom
experimenta en un nucli aïllat, incomunicat de la resta del món durant
tres dies i sense llum, calefacció ni telèfon, amb mig metre de neu
bloquejant-te la sortida de casa… i encara sort en vam tenir de la
solidaritat d’un particular que ens va obrir el camí amb la seva
màquina, i de que els esforços de l’alcalde, amb pressió mediàtica
inclosa, aconseguissin d’Endesa que un generador ens tornés la corrent
al cinquè dia!
Em voldria fer reso també d’alguns comentaris que la “vox populi”m’ha
fet arribar. Alguns certament forassenyats, com sempre succeeix
immediatament després de fenòmens excepcionals, però d’altres força
raonables. Per exemple no es de rebut i em semblaria absolutament
desproporcionat que l’Ajuntament disposés de màquines llevaneus en
propietat per quant neva a 40 metres per damunt del nivell del mar, com
he sentit demanar. En canvi si que em sembla raonable -i exigible-:
A) Que la brigada i la policia local tinguin emmagatzemats uns quant
quilos més de sal dels que disposava després del darrer temporal per tal
de garantir mínimament la circulació per les voreres. No es tracta de
cap despesa desproporcionada i en canvi el ciutadà ho agraeix
profundament.
B) Que haguda compta que a casa nostra hi molts industrials que
disposen de maquinaria pesant, s’hi haguera hagut contactar molt abans
del que es va fer fer per tal de netejar la via pública quan la neu
encara era tendra. La Bisbal tampoc és tan gran com per no haver-los
pogut visitar personalment encara que no funcionessin els telèfons.
C) Que els ciutadans assumeixin també la seva quota part de
responsabilitat col·lectiva, per exemple en la neteja de voreres davant
de casa seva. Si aquesta neteja s’haguera dut a terme al dia següent de
la tempesta quan la neu encara era tova no s’hagueren produït la major
part dels problemes que tant greument van afectar a molts col·lectius
amb mobilitat reduïda.
I és que està molt be la solidaritat exercida entre veïns i amics
però també cal fer un veritable esforç en estendre el concepte a tothom,
conegut o no, encara que sigui a costa d’ampliar les ordenances
cíviques. En països en els que la neu és habitual, com és el cas
d’Alemanya on escric aquestes ratlles, es obligatori fer-ho. I parlant
de tot una mica, no es tracta de que la gent hagi nascut més solidària
que a casa nostra, sinó que l’incompliment comporta fortes multes, a més
de la responsabilitat si es produeixen caigudes o accidents per manca
d’acompliment d’aquestes obligacions.
Soc plenament conscient que aquest darrer comentari no agradarà a
aquells pels qui la paraula multa equival a “afany recaudatori” i que
qualsevol signe d’autoritat ja és sinònim de repressió. Sento
dissentir-hi un cop més, però m’ha passat l’edat d’aquesta mena
d’infantilisme “progre”. Penso que l’ordre quan s’exerceix en democràcia
-sense adjectius- és la màxima garantia per l’exercici de la llibertat i
distintiu dels països que realment funcionen amb garanties universals.
La condició humana és la que és i en tota catàstrofe de la mena que
sigui, el pitjor sempre és el caos, o dit d’una altra manera, el
contrari de l’ordre.
En conseqüència crec que ara correspon als nostres representants a
l’Ajuntament, govern i oposició, analitzar els fets seriosament, i
encara que potser és demanar massa, amb la màxima objectivitat i sense
demagògies partidistes, per tal d’esmenar errors passat i preveure mals
futurs. Els seus clients, altrament dits contribuents, els hi agrairem i
en cas contrari, no els càpiga dubte que els hi tindrem en compte
Publicat al TotBisbal
