S’apropen les eleccions autonòmiques mentre la legislatura local
entra en el seu darrer terç. A mi particularment aquests períodes em fan
feredat. Comporten un notable increment de la intolerància i
l’obscurantisme dins d’aquest univers tancat que ha esdevingut el món de
la política, amb el trasbals que això comporta també per la resta de la
societat.
És el temps en el que per part de persones o grups propers als qui
manen hi ha corredisses per tal de tractar de convertir interessos
particulars en decrets de govern, no fos cas que canviés la truita.
També de nervis i incerteses en aquells que avui són oposició i
legítimament aspiren a manar, però no saben amb quin candidat aniran a
les eleccions, mentre comença a fer-se tard per reinventar la pólvora.
Un període en que l’anàlisi seriós de la gestió de la cosa pública
esdevé inexistent i cedeix el lloc a la lluita descarada per la butaca.
La desqualificació pura i simple de qui pot fer ombra (encara que sigui
del mateix partit) és el pa de cada dia.
Aquest fenomen, no per habitual menys criticable, molt em temo que
anirà creixent a mida que s’acosti la data de les eleccions, i de moment
ja està produint entre nosaltres efectes col·laterals molt
desagradables.
Un d’ells és al meu entendre la onada creixent de sectarisme que sura
a l’ambient de la política local i que esquitxa a tot el que se li
acosta. Tot sembla haver esdevingut blanc o negre. No hi ha lloc pels
matisos ni les mitges tintes: o s’està a favor o en contra. Tots els
mètodes esdevenen legítims per tal d’empastifar la imatge del qui no
pertany a “la família”.
La recerca de les suposades “amistats perilloses” del proïsme és un
dels exercicis més nostrats dels partidaris de la cacera de bruixes de
totes les èpoques, i aquests dels que avui parlo no en són pas una
excepció.
Viuen reclosos en un univers asfixiant, i el seu pànic a perdre els
privilegis del poder i en massa casos el “modus vivendi”, de tant
patètic esdevindria còmic si no fos per l’efecte contaminant que
comporta en la resta de la comunitat.
I és que aquesta mena de personatges ens volen vendre que el fet de
tenir amics compromesos amb un color determinat és incompatible en
tenir-ne altres que pensen d’una altra manera. Que criticar un polític
per un fet concret és necessàriament sinònim d’obediència a ves a saber
quina estratègia hostil, defensar-ne un altre en una situació igualment
determinada ja et comporta la llufa eterna, i fins i tot una innocent
foto en un dia de costellada pot originar el descens als inferns.
Es cert que la política no passa precisament pel seu millor moment
dins la consideració dels ciutadans i això pot crear dinàmiques de pura
supervivència, però el desprestigi del contrari entra de ple en el que
Josep Pla va batejar com política de vol gallinaci. Una estratègia que a
més pot resultar suïcida doncs l’època de les majories absolutes sembla
molt llunyana i cap polític sap amb quin altra s’haurà d’entendre demà
passat.
Dividir el món entre bons i dolents, entre ELS NOSTRES i ELS ALTRES
és avui un anacronisme que no s’aguanta per enlloc. Encara que sovint
només sigui per que no queda altre remei, el cert és que la vida ens
empeny a ser cada cop som més plurals. Cada dia que passa és fa més
evident que tots plegats no tenim altre camí que el del respecte mutu si
volem sobreviure com a comunitat.
Si en la vida normal la gent és així, perquè em pregunto jo, quan es
tracta de la política tot ha de ser tan diferent?
A excepció dels més convençuts, i que cada dia són menys tot sigui
dit, la gent normal ja no vota gairebé mai per ideologia, ni
necessàriament sempre pel mateix partit. Al menys en eleccions
municipals i en llocs on tothom es coneix, com és el cas de la Bisbal.
En lloc de per les sigles partidistes ho fa cada cop més per les
persones que considera més ben preparades per resoldre els problemes i
que creu que defensaran millor els seus interessos. La societat moderna
tendeix a confiar en aquell que li mereix més confiança amb
independència de la llista en la que vagi, i el tribalisme partidista
s’està convertint en un anacronisme.
Aquest fet, tan evident pels que no vivim dins d’aquest mena de
peixera en que s’està convertint el món de la política oficial, els hi
hauria d’entrar al cervell d’una vegada per totes a tota aquesta colla
d’aprenents de Maquiavello.
Malauradament encara no és així, estem entrant en un llanguíssim
període electoral i tot plegat ja comença a fer un xic de pudor de
sofre. Per tant, abans la cosa no es faci del tot insuportable, potser
és el moment del dir que ja n’hi ha prou de tanta bajanada, al menys a
casa nostra.
També el moment de reivindicar el dret de tothom, pensi com pensi, a
viure amb normalitat encara que s’acostin eleccions, a tenir amics en un
ventall ideològic el més ampli possible, a criticar el que sigui
criticable sigui quina sigui l’adscripció política del responsable del
fet concret, i lloar-lo quan ho faci bé, encara que sigui al dia
següent.
Demanar que deixin de penjar etiquetes de clan o de tribu i tornin a
col·locar la persona com a centre d’aquesta activitat humana que és la
política, entesa com a voluntat de servei a la comunitat.
Que tinguin el valor de reconèixer que la política no ha de funcionar
al marge de la societat. Està al servei d’ella i no a l’inrevés.
És hora, en definitiva, de recuperar el temps perdut i separar el gra
de la palla ara que ja sabem el pa que s’hi dona. Sobren sectaris i
manquen pencaires.
El que estigui millor preparat per tant, sàpiga i vulgui treballar
pel seu poble és qui ha de dur el timó, i la resta, oportunistes i
espavilats inclosos, a remar o a canviar de feina.
Publicat al Tot Bisbal
