Quan viatjo pel món i em pregunten per la realitat política del meu
país, sempre explico que vivim en un país europeu molt plural, i pel que
fa a les nostres aspiracions com a nació, que la majoria dels catalans
ja seria absolutament feliç amb el tracte i les mateixes competències
que té a Alemanya l’estat lliure associat de Baviera.
També els hi aclareixo que a Catalunya la majoria és catalanista i
que els independentistes no es mengen els nens crus. Tampoc deixo mai
d’esmentar amb just orgull que el PP només és la quarta força política i
que en el meu poble, el seu nacionalisme espanyol de dretes no té ni
tan sols representació a l’ajuntament.
A la majoria els sorprenen força els meus comentaris. No és estrany
si pensem que tota la informació sobre Espanya i Catalunya que els hi
arriba ho fa mediatitzada, a través d’agències de notícies amb seu a
Madrid, i dels corresponsals dels grans diaris que també escriuen de
d’allà les seves cròniques. Són molts els que acaben felicitant-me pel
fet de poder viure en aquesta mena d’oasi de pau política.
El que no explico fora, és que a vegades tinc la sensació que passem
de massa coses, i tenim una certa tendència en mirar-nos el melic en
excés. Per exemple ara que a tot l’Estat hi ha eleccions per dictaminar
qui serà el proper president de govern, tinc la impressió que a la
Bisbal, a excepció d’una minoria, la resta s’ho mira de força lluny. Com
si aquesta història no anés amb nosaltres.
No negaré que tots aquells que pensen que ens estan prenent el pèl
tenen part de raó, ni que el comportament de l’anomenada classe
política, catalana i espanyola, no sigui per tirar coets. Però malgrat
tot això crec que algú s’ha de cuidar de gestionar el poc espai que
permet la globalització, i no crec que “passar del tema” sigui la
solució.
Tot el nostre sistema jurídic consagra els partits com l’eix
vertebrador de la vida política i, com saben massa bé a l’anomenat
Tercer Món, fora de la llei, per imperfecta que sigui, només hi ha el
caos.
Es força evident que fora del Principat, a uns partits els
interessem poc, i als altres gens. Però no és menys cert que n’hi ha uns
que són infinitament més perillós que els altres, al menys pels
desitjos dels que, amb tots els matisos que es vulgui, aspirem a una
Catalunya més rica i plena, com diu l’ himne. En aquest context, les dos
Espanyes de Machado segueixen vigents, i una de les dues també a
nosaltres ens podria glaçar el cor si les coses anessin mal dades.
Per això, i sobre tot perquè cap dels dos grans podrà governar sol,
em sembla important anar a votar, si més no, per tal d’obligar als
“menys dolents” a tenir en compte els nostres interessos. I sobretot,
per esvair qualsevol intenció de gran coalició en clau espanyola, que si
es produís, sens dubte enviaria el catalanisme a les cavernes.
No m’identifico plenament amb cap dels programes que es presenten a
les properes eleccions generals espanyoles, però tampoc conec ningú que
passats els primers els primers fogots, només vegi virtuts en la seva
parella sentimental. Ni que, per fanàtic que sigui, comparteixi al 100%
les excel·lències dels seu equip de futbol preferit, o comparteixi les
bondats de totes les obligacions que l’imposa la seva religió o sistema
de valors.
Em pregunto doncs, quin sentit té mesurar els grups polítics i els
seus representants amb un criteri diferent al que fem servir en altres
aspectes de la vida.
Malgrat que les respecto quan s’expressen democràticament, no crec
en la utilitat de les teories “antisistema”, i crec fermament que
l’abstenció sempre ha estat un arma utilitzada pels dictadors. El vot en
blanc és una opció que considero força responsable i exemplar com a
forma de protesta, però no puc deixar de pensar en on es ficarien les
paperetes determinats personatges de tots coneguts si guanyessin.
Per tot això aniré a votar el dia 9, i no ho faré en blanc, malgrat
que ganes no me’n faltin. Ho sento pels seus escassos simpatitzants
bisbalencs, però tampoc em sap gens de greu confessar que ho faré contra
el PP, per la barreja del fàstic i por, que em provoca la deriva actual
d’aquest partit. Votaré sense il·lusió, però pensant que és el mal
menor, i recolzaré la opció política que consideri menys roïna pels
interessos dels catalans.
Aniré a votar doncs, encara que sigui amb una pinça al nas per tal
de no percebre la ferum…!
